Avui tenim 27 hores de viatge, però ja en portem 9. Hem sortit de casa de l'Awais a les 22:00, ens han portat en cotxe a l'estació de bus i allà hem agafat el primer transport llarg: 5 hores de Lahore a Rawalpindi / Islamabad.
Hem dormit al bus i ens hem llevat amb una tempesta: és la tercera vegada que veiem que plou i la segona que veiem una tempesta i, oh sorpresa, són diferents de les d'aquí. Sí, de veritat. El cel s'il·lumina cada pocs segons, però costa molt veure llamps individuals i no hem tingut oportunitat de sentir cap tro. Buscarem això al Google, quan ens vagui...
De l'estació de busos de Rawalpindi hem negociat un taxi a l'aeroport i hi hem arribat pràcticament 4 hores abans de la sortida del vol. Sí, avui hem anat sobrats de temps perquè ens feia por tenir problemes amb el visat. Tal i com vam explicar al segon post d'aquest bloc, el nostre visat era per un dia menys dels previstos i això ens va fotre en un bon merder a Barcelona.
Aquí no n'han fotut ni cas, així que tenim una bona estona per llegir o escriure un post... A les 09:15 agafem el vol a Doha, fem quatre hores d'escala allà i arribem avui a les 21:10 a l'aeroport de Barcelona.
El Niku aprofita per acabar el llibre del Baraut
Lahore és una ciutat enorme (més d'onze milions de persones) una mica al sud d'Islamabad, tocant la frontera amb Índia, i la capital d'una de les quatre grans regions: Punjab. Em sembla que és la segona ciutat més poblada i una de les més modernes i progressistes.
De Lahore n'havíem sentit molt a parlar. Quan visitàvem llocs turístics i hi trobàvem turisme paquistanès, era molt probable que fossin de Lahore. Si, a més a més, eren joves i parlaven bon anglès gairebé era una aposta segura.
Lahore, la ciutat dels jardins, té algunes coses boniques: molts parcs i zones verdes, una ciutat vella emmurallada, mesquites reformades des d'antics temples Sidh, un fort... Però nosaltres no hi hem anat a veure tot això.
La mesquita de Badshahi
El Niku a Punt d'entrar a la ciutat vella per la porta de Dheli
El Niku i una mesquita, a la ciutat vella
De fet, no ens agrada gaire visitar ciutats tant grans i sovint intentem evitar-les. No obstant, aquesta vegada teníem una bona raó per anar-hi.
Una setmana després d'arribar a Pakistan vam anar a la Vall de Naltar, potser algú recorda que el meu dia de merda va ser allà: la resta van anar a caminar i a gaudir del verd i d'un parell de llacs mentre jo em quedava a cagar a l'hotel.
Va resultar que el manager del lloc on vam dormir ens va caure molt bé: era un noi jove, molt simpàtic i hospitalari. Durant el meu dia de merda el vaig conèixer més profundament i em va explicar una mica el seu pla de vida. Aquest noi, d'uns 25 anys, és diu Awais, és de Lahore i ens va convidar a anar-hi just els dies abans de marxar, quan ell hi seria.
Quan vam conèixer l'Awais (el Baraut era al vàter)
Li vam prendre la paraula i hem estat els dos últims dies amb ell i la seva família. El seu germà gran, que es diu Ali i és enginyer aeronàutic, hi posava el cotxe i ens feia de xòfer. El seu cosí, Mani (li dèiem Fucking Mani Man), s'ocupava de la música i la part més freak. L'Awais, tot i viure últimament a les muntanyes, era el glamour del grup. Aquest trident ha estat el que ens ha acompanyat arreu.
A casa seva hi viuen quatre persones més.
El pare de l'Ali i l'Awais, que és un ex-militar pacifista que ara treballa per una companyia aèria i s'apropa als 60 anys. Ell és mecànic d'avions i la inspiració de l'Ali per dedicar-se al mateix. De fet, treballen a la mateixa empresa. Abans d'ahir li van entregar el guardó per portar 15 anys a l'empresa i se'l veia molt feliç 😊
Les altres tres persones són dones: la filla petita de la família, que està estudiant psicologia a la universitat; la dona de l'Ali, que és alguna cosa relacionada amb l'arquitectura però que no treballa; i la súper mare, que ha dedicat (i dedica) la seva vida a cuidar a la seva família. La germana gran de l'Ali i l'Awais està casada i viu amb el seu marit a dues hores de Lahore.
[Reprenc l'escrit a l'aeroport de Doha. He dormit intermitentment 2 hores estirat a terra, al Niku li ha costat més]
Segurament aquesta és la família més progressista que hem conegut i, no obstant, pràcticament no hem tingut contacte amb les dones. Elles han preparat dos àpats però no els han volgut compartir amb nosaltres (els homes ens han assegurat que és decisió de les dones, en aquesta casa).
La família al complet (i els guiris)
De fet, en tot el viatge només havíem tocat una dona. Una noia de Lahore que ens vam trobar a Passu, ens va donar molta (i agradable) conversa i ens va donar la mà. El segon i últim contacte amb una dona pakistanesa ha estat amb la mare de la família, però no ens ha donat la mà: ens l'ha posat sobre el cap.
Sembla que aquest és el contacte més respectuós entre homes i dones, i depèn de l'edat. Ella ens ha posat la mà al cap perquè és més gran que nosaltres. Si hagués estat una nena, hauríem estat nosaltres qui li hauríem posat la mà al cap.
Hem aprofitat l'estada a Lahore per comprar quatre tonteries per portar a casa, però el que ens ha agradat més ha estat poder compartir experiències i debats amb tres amics d'edat, formació i cultura similar (tots universitaris, dos d'ells enginyers, escoltaven Metallica, un d'ells havia provat una cervesa - cosa il·legal a Pakistan i volen anar de vacances a Tailàndia per la festa), però tradicions diferents.
El Niku i jo fent d'arbres de Nadal
Ens van parlar de casaments.
L'Ali, el més gran, estava casat des de feia un any i mig. S'havia casat per amor, tot i que abans ja havia estat promès i la noia el va abandonar per un altre. Ara, l'Ali i la seva parella estan valorant si tenir fills i, si és el cas, quan. La seva família, òbviament, fa temps que li'n demanen.
El Mani ens va explicar que havia estat promès. La seva mare li va organitzar el matrimoni i li va trobar la dona. Em sembla que al principi ell hi va accedir per acontentar la seva mare, però al final se'n va lliurar. Com? "Encolomant" el matrimoni concertat al seu germà petit, que va acceptar encantat!
L'Awais està promès. Va conèixer una noia a la seva feina anterior (a un canal de televisió) i ara estan enamorats. El problema és que ella viu a Karachi, molt al sud de Pakistan, i ell a Naltar, molt al nord. Hi ha unes 48 hores en bus.
Les dues famílies es van trobar fa una temporada per donar-se el vist-i-plau. La família d'ella va estar una setmana vivint a casa de la família de l'Awais i finalment van formalitzar la cerimònia familiar que els ha promès. No hi ha data per la propera cerimònia (la que han de formalitzar religiosament) ni per la tercera, que és el casament.
El primer matí que vam passar amb ells vam visitar una mesquita molt bonica i els hi fèiem preguntes sobre religió. El Mani em va dir que ell no era religiós i davant la meva sorpresa i posterior pregunta em va dir:
"No, no em considero ateu. L'Ali potser és ateu, jo sóc agnòstic. I l'Awais... Bé, ell és un musulmà modern".
L'Ali ens va explicar que va deixar de ser religiós arran d'un atac terrorista que va matar persones innocents i va ser perpetrat per extremistes religiosos.
Prop de la mesquita vam parlar també de política. De quan el Regne Unit va fotre el camp i ells (la gent de Pakistan, Índia i Bangladesh) es van començar a dividir i matar; de com l'affair del Caixmir compromet tota la vida política de Pakistan i justifica l'elevada despesa militar; de com el seu primer ministre actual, Khan (ex jugador de criquet i sexsymbol), va ser un revulsiu per acabar amb el bipartidisme...
En conclusió, la nostra estada a Lahore ha estat molt interessant perquè l'hem compartit amb una família molt bonica, interessant i hospitalària. Ni el maleït trànsit (que ens ha bloquejat hores i hores a la carretera) ens ho ha aconseguit espatllar :)
La última selfie, just abans d'agafar el bus
Acabo d'escriure això a l'avió de Doha a Barcelona. Hem begut vi després d'un mes sense prendre alcohol i aviat m'adormiré. El Niku ja fa estona que ho fa. Hem estat de sort i l'avió va molt buit, així que tenim tres seients per estirar-nos.
Ah, i ha tornat a passar! El 2015, tornant d'Etiòpia, vam trobar el Narcís Vilaclara de Casserres a Istanbul i vam compartir vol cap a Barcelona. Avui han estat la Maria Costa i el Fran Peris qui ens han trobat a l'avió, quan nosaltres entràvem. Ells han estat un mes al nord de l'Índia fent cap a 1000 km en bici per "carreteres" plenes de rocs. Quin parell, quina bogeria: se'ls veia súper contents 😉
Penjaré aquest post des de l'aeroport de Barcelona o pujant cap a Casserres. Ens ve a buscar el meu pare, que ja és un expert, i ens porta (confiem!) un entrepà de llonganissa. No sé si trobo més a faltar l'embotit o el pa... 😁
Amb el Niku volem motivar l'Elena, el Badia i el Baraut per fer un últim post en comú, de conclusió. Així doncs, abraçades i fins aviat! 😜
Sant
Love you guys,
ResponEliminaRegards,
ResponEliminaAli