[Aquest post és de la vida paral·lela del grup, al costat del dia de merda del Sant (post anterior)]
[Escrit el dia 3, però publicat el 4 per manca d'Internet]
Dimecres 3 de setembre
Tocava fer el que havíem vingut a fer: treking. El Sant ens ha confirmat que es quedava a descansar pel seu "dia de merda" i nosaltres hem agafat el camí i... Amunt! Bé, tampoc és un camí molt dret; és una "carretera" de pedres on ens hem anat creuant jeeps i tractors. Aquesta pista porta fins als llacs del riu Naltar.
Durant el camí... A part de molta pols, hem gaudit d'un paisatge molt bonic: el riu Naltar de color blau cel (neix de glaceres), situat en una vall on les muntanyes dels voltants fan uns 5000m (nosaltres estem a 2800), diverses glaceres al capdamunt, herba, arbres alts, moltes pedres usades per a fer murs que tanquen camps de patates (és la principal activitat de la gent d'aquí), molts "locals" amb rucs o cavalls traginant coses, ... Molt bonic, de veritat.
Tornant a assumptes culturals... El noi del hostel ens ha dit que aquesta zona és molt religiosa i, amb això, dos detalls:
- ens diu que la Helen ha de portar pantalons llargs (normal a Pakistan)
- ens hem creuat amb diverses dones i cap d'elles ni tan sols ens ha mirat a la cara. La seva vida és estar feinejant a casa o als camps i no relacionar-se. Una pena.
Hem anat fent camí... Unes 3 hores de pujada en total, creuant-nos amb turistes pakistanesos en jeep que ens saludaven i tractors que portaven pedra i sorra. Hem vist que anaven a buscar la sorra als llocs del riu on s'hi acumulen més sediments i el tractor (tots Massey Fergusson), cap dins a l'aigua! Llavors, vinga palades de sorra fins a omplir el remolc.
A mig camí ens hem trobat un home molt amable que ens ha dit que aprop d'allà hi havia un lleopard de les neus. Quasi no ens ho creiem; això demostra com de ben informats estem. :P Li hem fet cas i, efectivament, hi havia un tancat d'uns 25x25m amb la bèstia en qüestió. Jo, com la majoria de mortals, no sabia què és un lleopard de les neus, però, perquè us en feu una mica a la idea, és un felí, gran com un pastor alemany, de color gris clar i negre i molt pelut. Ens han explicat que té uns 5 anys i, vist al costat de la reixa, quan roncava per amenaçar fa bastanta por.
Com he comentat, ens hem creuat una trentena de jeeps amb turistes que feien el mateix camí que nosaltres. Quan hem arribat al primer llac molts d'ells ens han demanat per a fer-nos fotos amb ells, especialment amb la Helen. Tots eren turistes pakistanesos, la majoria de Lahore (ciutat més moderna). Amb això vull donar èmfasi en que, de nou, no coincidim amb cap turista occidental. Ens agrada! ;)
Enmig d'un grup de turistes, el Baraut i jo hem vist un rostre conegut: un home d'uns 50 anys... Hem pensat "de què el coneixem? Ens sona molt..." I li hem preguntat. Resulta que ell també ens ha conegut: era un dels 2 taxistes que se'ns van oferir a l'aeroport d'Islamabad fa 6 dies, quan vam aterrar al país. Ens ha fet molta il·lusió reconèixer-lo i a ell també. De fet, ens ha pagat la ronda (cafè i refresc). Quina gràcia reconèixer a algú tan lluny!!!
Caminant 45 minuts més hem vist 2 llacs més i ens hem remullat els peus un instant; l'aigua estava molt freda!
Hem desfet el camí i, per a fer-lo més curt, hem intentat fer alguna drecera. He de reconèixer que no se'm dona gaire bé això; hem acabat fent més volta i més desnivell.
De nou al poble de Upper Naltar, hem vist molta gent al carrer, un goig! Gent gran discutint de la vida (imagino), adults i molts nens. Molta energia.
Al hostel, hem trobat el Sant recuperat i en plena forma. I... Cap a sopar amb la mateixa parsimònia i malentesos habituals. M'explico. Essent la única taula al restaurant, han trigat més de 2 hores en servir-nos-el i, tot i demanar que no volíem res de picant, la cosa encara "cou" una mica.
Per anar concluent... Estem meravellats amb Pakistan: paisatges preciosos, gent encantadora (fins i tot una mica pesada) i tot molt autèntic. El grup ens ho estem passant molt bé, molts riures, bon humor, tonteries diverses i amb ganes de més. Pinta que aquestes setmanes seran de bastantes caminades. Jo, personalment, content perquè estic més en forma que els anys anteriors i ja no m'han d'esperar tant. I, de moment, cap problema gàstric. ;)
Per últim, a diferència dels altres països on hem estat, aquí ens costa molt més trobar internet. O sigui que, si no diem res en 3 o 4 dies, no us preocupeu. De veritat que això és un luxe i no hi ha res per patir.
Una abraçada ben forts per a tots.
Intentarem escriure ben aviat.
I, si hi ha alguna novetat rellevant de Casserres, feu-nos-la saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada