De Gilgit a Chitral, valls precioses

Iep!!

Us escriu el Niku altre cop! Ara ens anirem "veient" més sovint perquè només quedem 2 escrivents... :(

--- Divendres 13 de setembre de 2019 ---

Com va explicar el Sant, hem dormit a Gilgit altre cop, al mateix hotel que fa 5 dies. Ens hem llevat a les 6 i hem anat a buscar transport cap a Chitral, uns 360 kms en direcció oest. Només hi ha un minibús que hi va i no té places lliures... :( Uns metres carrer amunt hem trobat uns que estaven carregant un altre minibús i els hem demanat on anaven. Resulta que van a Gupis, una ciutat a un terç de camí de Chitral. Ens hi hem conformat. Nota: no confondre (Gupis) amb els peixos que que cuidavem a l'escola. :P

La 2a missió abans de marxar és aconseguir diners, ja que entre els 2 només tenim 30€. Després de 30 minuts provant caixers, n'hem trobat un que funciona amb les nostres targetes visa.

Ara sí, tot apunt per a anar-hi! Pugem al bus i au!! Unes 4 hores encaixats com sardines fins a Gupis! Allà hem dinat el menú típic: arròs, cigrons, llenties i, de postres, un te verd pel Sant i un te amb llet pel Niku.

Ens toca aconseguir transport per a seguir cap a Chitral. Tenim uns quants que ens volen ajudar, algun que diu que tenim 50% de possibilitats d'arribar a Chitral... Esperem un parell d'horetes fins que passa un minibús en aquella direcció i que "té lloc". I... Hem pujat a la baca!! (porta-equipatges sobre el sostre). Un trajecte preciós, diria que el millor que hem fet fins ara. Tanqueu els ulls per uns instants i imagineu... Ajaguts més o menys còmodes sobre l'equipatge, agafats a les cordes que el subjecten, com 2 genets, durant uns 60 kms, uns 90 minuts de vista panoràmica. Seguir el riu Gilgit, de color blau cel i bastant cabalós, en una vall de muntanyes altíssimes, escarpades i àrides, creuant poblets rodejats de camps, nens, àvies a les teulades planes de les cases estenent cereals per a assecar-los, carretera asfaltada i sotracs, vaques i rucs creuant-la, crepuscle, ... Quin goig de país! Ja podeu obrir-los. :P

Aquest minibús ens deixa, doncs, a Phander. Segons ens diuen, és l'últim poble en la carretera asfaltada que té allotjament. Fa fresca, estem a uns 3000m. "Casualment" ens ha rebut l'amo d'un hostel, sospitem que està avisat per alguns dels "ajudants" de Gupis. :P No parla molt bé l'anglès, però ens entenem i és molt maco. Fem tracte per l'habitació més barata (9€), fem un te i parlem de tot. Ens ensenya més paraules en urdu (llengua oficial al Pakistan), que ja comencem a practicar. També ens diu que ell demà va a Chitral a portar la seva neboda a l'hospital i que, per 12€, ens hi porta. Acceptem. Seran 10 hores per una pista en un 4x4 on ens acompanyarà la seva mare (això hem entès). També ens porta a veure un llac que hi ha a 5 km i, de tornada, quan ell para a posar gasolina, li diem que nosaltres tornem a peu, així vagaregem pel poble. Com sempre, saludem i som saludats per tothom que ens creuem. Parem a comprar aigua, galetes i fem un te en una de les poques botigues del poble. Ara ja és fosc i, de fet, no hi ha electricitat. Ens fan entendre que no hi ha subministrament de 6pm fins a les 9am. Arribem de nou al hostel i ens fan sopar: pollastre amb salsa i pa. Sopem amb l'amo (tot un "gentleman") a la tarima, un altell amb catifes on ells acostumen a menjar. Ens explica més coses de la seva família, el gos, germans, ... És un moment bonic, amb la lluna plena i el cel mig ennuvolat. I, cap a dormir, que estem bastant rebentats.

--- Dissabte 14 de setembre de 2019 ---

Ens llevem a les 5:30 per a marxar a les 6 en 4x4. Passem a recollir i ens adonem que no vam entendre prou be a l'amo; la neboda també ve amb nosaltres. Coses del país/religió/cultura, ens fa seure a nosaltres a darrera i elles (tieta i neboda) al seient del copilot! Sí, les 2 al mateix seient, durant 10 hores! Són gent curtida aquí.

Per la pista veiem yaks, i bastants ramats de vaques, cabres i ovelles. Anem pujant amunt fins a arribar a Shandur, el punt més alt del trajecte, a 3700m. Allà parem a fer un te a l'única botiga que hi ha a la carretera. Veiem un camp de polo (esport amb cavalls, pals i pilota) i ens diuen que un cop cada any aquí venen a jugar els equips de Gilgit contra Chitral, origen i destí del nostre fragment de viatge actual. Durant el camí trobem 3 o 4 controls policials on hem d'ensenyar els passaports i, en un d'ells tenim algun problema per engegar el cotxe. Com que es baixada, el conductor el deixa caure i s'engega sense problemes. Seguim avall i parem a dinar en un hotel, amic de l'amo. Exquisit, potset el millor pollastre amb salsa que hem menjat. L'amo ens ho paga tot i és car; decidim que en acabar el trajecte li donarem uns dinerets. En un moment determinat ens demana si volem anar a Chitral... Intuïm que el problema del cotxe pot ser greu i que potser vol canviar de plans. Nosaltres ens mantenim ferms en voler fer el trajecte sencer i així ho fem. Ha estat un home molt agradable, que ens ha estat resolutiu i de paraula, així que, quan ens deixa a Chitral, ens acomiadem amb molta estima i algun dineret.

Som doncs a la ciutat més gran a la part nord-oest del Pakistan, a uns 40 kms de la frontera amb Afganistan. Segueix sent una regió on hi ha poques (o cap) dona pel carrer. Només d'arribar, amb les motxilles a l'esquena, decidim anar a fer un te, com no! I descobrim els "xurros" paquistanesos: gelabi. Es tracta de farina i colorant taronja fregits en oli i banyants en aigua ensucrada. El que porta el "restaurant" ens n'ofereix un platet i un client (home jove, alt, guapo i "catxes") ens paga el "gastu". No podíem tenir millor benvinguda! ;)

Busquem hostel i trobem habitació (6€). Sortim a passejar i a sopar i, per primer cop a Pakistan, fem una hamburguesa. No és com la del McDonald's, sinó que més casolana i... Boníssima! Per últim, una dutxa d'aigua calenta!! Per fi!! Hem estat menjant pols des de fa dies i ho necessitem!! Ara ja se'ns acaben les piles i demà farem alguna excursió per aquí. Ja us ho explicarà el Sant al pròxim post.





Només fa 2 dies que vam començar la resta del viatge (sense el Baraut, el Badia i al Helen) i la cosa ja ha agafat un altre tarannà. Tots 2 tenim el pressentiment que gaudirem molt d'aquesta part del viatge, que ens relacionarem molt més amb els locals i que ens deixarem portar més. Ep! No és que no ho volguéssim fer amb els altres, sinó que el fet de ser un grup de 5 persones no ho permet. Ens va passar el mateix l'any passat a Xile. I, per cert, ja els trobem a faltar una mica.

Bé.... Crec que per avui ja n'hi ha prou, que sinó se'm cansareu. :P

Fins ben aviat, boniques i bonics.

Una fortíssima i sentida abraçada.