Lahore en família i tornada

"May I have your attention, please?" sento quan començo a escriure aquest post. Estic més o menys estirat a una cadira d'aquestes per estirar-se als aeroports, però sóc massa llarg (o la cadira massa curta). Són les 7 del matí i l'aeroport d'Islamabad va agafant vida. És un aeroport nou, modern, funcional i, crec, sobredimensionat. Això de deixar-se el pressupost anual del país amb aeroports és un fenomen global...

Avui tenim 27 hores de viatge, però ja en portem 9. Hem sortit de casa de l'Awais a les 22:00, ens han portat en cotxe a l'estació de bus i allà hem agafat el primer transport llarg: 5 hores de Lahore a Rawalpindi / Islamabad.

Hem dormit al bus i ens hem llevat amb una tempesta: és la tercera vegada que veiem que plou i la segona que veiem una tempesta i, oh sorpresa, són diferents de les d'aquí. Sí, de veritat. El cel s'il·lumina cada pocs segons, però costa molt veure llamps individuals i no hem tingut oportunitat de sentir cap tro. Buscarem això al Google, quan ens vagui...

De l'estació de busos de Rawalpindi hem negociat un taxi a l'aeroport i hi hem arribat pràcticament 4 hores abans de la sortida del vol. Sí, avui hem anat sobrats de temps perquè ens feia por tenir problemes amb el visat. Tal i com vam explicar al segon post d'aquest bloc, el nostre visat era per un dia menys dels previstos i això ens va fotre en un bon merder a Barcelona.

Aquí no n'han fotut ni cas, així que tenim una bona estona per llegir o escriure un post... A les 09:15 agafem el vol a Doha, fem quatre hores d'escala allà i arribem avui a les 21:10 a l'aeroport de Barcelona.

El Niku aprofita per acabar el llibre del Baraut

Bé, al que toca: Els últims dies, a Lahore.

Lahore és una ciutat enorme (més d'onze milions de persones) una mica al sud d'Islamabad, tocant la frontera amb Índia, i la capital d'una de les quatre grans regions: Punjab. Em sembla que és la segona ciutat més poblada i una de les més modernes i progressistes.

De Lahore n'havíem sentit molt a parlar. Quan visitàvem llocs turístics i hi trobàvem turisme paquistanès, era molt probable que fossin de Lahore. Si, a més a més, eren joves i parlaven bon anglès gairebé era una aposta segura.

Lahore, la ciutat dels jardins, té algunes coses boniques: molts parcs i zones verdes, una ciutat vella emmurallada, mesquites reformades des d'antics temples Sidh, un fort... Però nosaltres no hi hem anat a veure tot això.

La mesquita de Badshahi

El Niku a Punt d'entrar a la ciutat vella per la porta de Dheli

El Niku i una mesquita, a la ciutat vella

De fet, no ens agrada gaire visitar ciutats tant grans i sovint intentem evitar-les. No obstant, aquesta vegada teníem una bona raó per anar-hi.

Una setmana després d'arribar a Pakistan vam anar a la Vall de Naltar, potser algú recorda que el meu dia de merda va ser allà: la resta van anar a caminar i a gaudir del verd i d'un parell de llacs mentre jo em quedava a cagar a l'hotel.

Va resultar que el manager del lloc on vam dormir ens va caure molt bé: era un noi jove, molt simpàtic i hospitalari. Durant el meu dia de merda el vaig conèixer més profundament i em va explicar una mica el seu pla de vida. Aquest noi, d'uns 25 anys, és diu Awais, és de Lahore i ens va convidar a anar-hi just els dies abans de marxar, quan ell hi seria.

Quan vam conèixer l'Awais (el Baraut era al vàter)

Li vam prendre la paraula i hem estat els dos últims dies amb ell i la seva família. El seu germà gran, que es diu Ali i és enginyer aeronàutic, hi posava el cotxe i ens feia de xòfer. El seu cosí, Mani (li dèiem Fucking Mani Man), s'ocupava de la música i la part més freak. L'Awais, tot i viure últimament a les muntanyes, era el glamour del grup. Aquest trident ha estat el que ens ha acompanyat arreu.

A casa seva hi viuen quatre persones més.

El pare de l'Ali i l'Awais, que és un ex-militar pacifista que ara treballa per una companyia aèria i s'apropa als 60 anys. Ell és mecànic d'avions i la inspiració de l'Ali per dedicar-se al mateix. De fet, treballen a la mateixa empresa. Abans d'ahir li van entregar el guardó per portar 15 anys a l'empresa i se'l veia molt feliç 😊

Les altres tres persones són dones: la filla petita de la família, que està estudiant psicologia a la universitat; la dona de l'Ali, que és alguna cosa relacionada amb l'arquitectura però que no treballa; i la súper mare, que ha dedicat (i dedica) la seva vida a cuidar a la seva família. La germana gran de l'Ali i l'Awais està casada i viu amb el seu marit a dues hores de Lahore.

[Reprenc l'escrit a l'aeroport de Doha. He dormit intermitentment 2 hores estirat a terra, al Niku li ha costat més]

Segurament aquesta és la família més progressista que hem conegut i, no obstant, pràcticament no hem tingut contacte amb les dones. Elles han preparat dos àpats però no els han volgut compartir amb nosaltres (els homes ens han assegurat que és decisió de les dones, en aquesta casa).

La família al complet (i els guiris)

De fet, en tot el viatge només havíem tocat una dona. Una noia de Lahore que ens vam trobar a Passu, ens va donar molta (i agradable) conversa i ens va donar la mà. El segon i últim contacte amb una dona pakistanesa ha estat amb la mare de la família, però no ens ha donat la mà: ens l'ha posat sobre el cap.

Sembla que aquest és el contacte més respectuós entre homes i dones, i depèn de l'edat. Ella ens ha posat la mà al cap perquè és més gran que nosaltres. Si hagués estat una nena, hauríem estat nosaltres qui li hauríem posat la mà al cap.

Hem aprofitat l'estada a Lahore per comprar quatre tonteries per portar a casa, però el que ens ha agradat més ha estat poder compartir experiències i debats amb tres amics d'edat, formació i cultura similar (tots universitaris, dos d'ells enginyers, escoltaven Metallica, un d'ells havia provat una cervesa - cosa il·legal a Pakistan i volen anar de vacances a Tailàndia per la festa), però tradicions diferents.

El Niku i jo fent d'arbres de Nadal

Ens van parlar de casaments.

L'Ali, el més gran, estava casat des de feia un any i mig. S'havia casat per amor, tot i que abans ja havia estat promès i la noia el va abandonar per un altre. Ara, l'Ali i la seva parella estan valorant si tenir fills i, si és el cas, quan. La seva família, òbviament, fa temps que li'n demanen.

El Mani ens va explicar que havia estat promès. La seva mare li va organitzar el matrimoni i li va trobar la dona. Em sembla que al principi ell hi va accedir per acontentar la seva mare, però al final se'n va lliurar. Com? "Encolomant" el matrimoni concertat al seu germà petit, que va acceptar encantat!

L'Awais està promès. Va conèixer una noia a la seva feina anterior (a un canal de televisió) i ara estan enamorats. El problema és que ella viu a Karachi, molt al sud de Pakistan, i ell a Naltar, molt al nord. Hi ha unes 48 hores en bus.

Les dues famílies es van trobar fa una temporada per donar-se el vist-i-plau. La família d'ella va estar una setmana vivint a casa de la família de l'Awais i finalment van formalitzar la cerimònia familiar que els ha promès. No hi ha data per la propera cerimònia (la que han de formalitzar religiosament) ni per la tercera, que és el casament.

El primer matí que vam passar amb ells vam visitar una mesquita molt bonica i els hi fèiem preguntes sobre religió. El Mani em va dir que ell no era religiós i davant la meva sorpresa i posterior pregunta em va dir:

"No, no em considero ateu. L'Ali potser és ateu, jo sóc agnòstic. I l'Awais... Bé, ell és un musulmà modern".

L'Ali ens va explicar que va deixar de ser religiós arran d'un atac terrorista que va matar persones innocents i va ser perpetrat per extremistes religiosos.

Prop de la mesquita vam parlar també de política. De quan el Regne Unit va fotre el camp i ells (la gent de Pakistan, Índia i Bangladesh) es van començar a dividir i matar; de com l'affair del Caixmir compromet tota la vida política de Pakistan i justifica l'elevada despesa militar; de com el seu primer ministre actual, Khan (ex jugador de criquet i sexsymbol), va ser un revulsiu per acabar amb el bipartidisme...

En conclusió, la nostra estada a Lahore ha estat molt interessant perquè l'hem compartit amb una família molt bonica, interessant i hospitalària. Ni el maleït trànsit (que ens ha bloquejat hores i hores a la carretera) ens ho ha aconseguit espatllar :)

La última selfie, just abans d'agafar el bus

Acabo d'escriure això a l'avió de Doha a Barcelona. Hem begut vi després d'un mes sense prendre alcohol i aviat m'adormiré. El Niku ja fa estona que ho fa. Hem estat de sort i l'avió va molt buit, així que tenim tres seients per estirar-nos.

Ah, i ha tornat a passar! El 2015, tornant d'Etiòpia, vam trobar el Narcís Vilaclara de Casserres a Istanbul i vam compartir vol cap a Barcelona. Avui han estat la Maria Costa i el Fran Peris qui ens han trobat a l'avió, quan nosaltres entràvem. Ells han estat un mes al nord de l'Índia fent cap a 1000 km en bici per "carreteres" plenes de rocs. Quin parell, quina bogeria: se'ls veia súper contents 😉

Penjaré aquest post des de l'aeroport de Barcelona o pujant cap a Casserres. Ens ve a buscar el meu pare, que ja és un expert, i ens porta (confiem!) un entrepà de llonganissa. No sé si trobo més a faltar l'embotit o el pa... 😁

Amb el Niku volem motivar l'Elena, el Badia i el Baraut per fer un últim post en comú, de conclusió. Així doncs, abraçades i fins aviat! 😜

Sant

El sud del Kashmir i la p*** policia

Hola jovenalla,

Us saluda el Ramon xic de Cal Nico.

Avui és dijous 26 de setembre i us escric des de Lahore, des d'una casa bastant "pija". No us ho vam explicar, però, a la vall del Naltar, el noi que dirigia l'hotel és de Lahore i ens va dir que si anàvem a Lahore ens acolliria a casa seva. Doncs, aquí estem i resulta que el xicot és de bona casa. De fet, concretament jo estic al menjador del segon pis, escrivint això des d'un portàtil (un luxe), que no té accents... Després, des del mòbil, intentaré repassar el text per a posar-los.

Al tema...

Dimarts 24 de setembre de 2019

Després de 3 dies de motos per l'est de Muzaffarabad, ens despertem amb la intenció d'anar fins a Lahore fent autostop. I així comencem el trajecte. Un cotxe ens porta uns 20 km, després un camió uns 30 més i arribem a Kohala. El mateix conductor del camió ens fa entendre (no parla res d'anglès) que hi ha un bus cap a Arja. Perfecte, és la direcció que nosaltres volem.

El Sant i jo fent autostop

 

El conductor del camió

Agafem aquest bus i això sentencia la resta del trajecte. Perquè? Doncs... Fins ara ens havíem mogut lliurement, sense donar explicacions a ningú, però... En aquest bus resulta que hi ha un policia que, per casualitat, ens "detecta". No hem fet res dolent i no hi hem de tenir problemes... Anireu entenent perquè això ens condiciona la resta de viatge... De totes maneres, val a dir que fins aquí estem gaudint molt del viatge, assaborim el vent que ens toca i el paisatge que ens envolta, a vista privilegiada, enfilats de nou a la baca dels busos.

 

El Sant gaudint del paisatge a dalt de la baca

El paisatge

En una parada, aquest policia ens demana els passaports, visats i on anem. Li diem que volem anar fins a Mirpur i l'endemà fins a Lahore. No li donem més importància. El bus ens deixa a Arja i allà el policia avisa a 2 policies del poble. Altre cop, passaports, visats, cap on anem, quants dies portem a Pakistan, ... Aquests ens "aconsegueixen" un bus cap a Rawalakot. Són amables i s'agraeix l'ajuda, però en cap moment els ho hem demanat i, de fet, preferim fer les coses nosaltres mateixos... Comença a molestar.

Policies de Rawalakot prenent dades

Agafem el bus fins a Rawalakot i allà ens espera un altre grup de policies. O sigui, cada policia avisa als del seguent poble. Tots amb la intenció d'ajudar i per a la nostra seguretat, però, és molt pesat haver de donar tota la informació una vegada i una altra. Aquesta vegada, ens acompanyen a una cafeteria, ens conviden a un te i, quan el diem que volem seguir cap a Hajira per a anar cap al sud, ens fan adonar que això no és possible. Com va explicar el Sant al post anterior, els estrangers no ens podem acostar a menys de 16 km de la LOC (Line Of Control, o frontera). El cas és que no podríem avançar més a l'est de Hajira i per tant, aquella ruta no ens serveix. Ens recomanen seguir cap al sud, per Thar Khel i arribar fins a Kotlli, per a passar-hi la nit. Hi estem d'acord. De nou, ens busquen un bus sense que els ho demanem i comencem a estar tips dels policies...

El bus ens deixa a Thar Khel i... Sabeu qui ens esperava? Si, uns 5 policies i un oficial de l'exèrcit. Val a dir que, tot i demanar-ho, mai ningú ens va ensenyar cap acreditació. Després d'esperar la seva deliberació d'uns 30 minuts, s'ha fet fosc i el militar ens diu que no podem seguir cap a Kotlli perquè és una ruta perillosa! A més, diu que no ens podem quedar a Thar Khel a dormir perquè estem en zona restringida. Aquí el Sant s'encén! Sabem que això no és cert, a més, ens ho ha recomenat la policia de Rawalakot. Li demanem acreditacions i res. Ens proposen llogar una cotxe perquè ens porti de nou a Rawalakot per 15€ (molt car) i això ens fa sospitar que la única cosa que volen es fer diners amb nosaltres. De fet, enmig de la discussió, un dels policies diu "si sou turistes, teniu diners". Això ens sulfura als dos! Jo, personalment, hauria fet el que em diuen: sóc mes poruc i molt menys atrevit que el Sant, però per sort ell es fa el valent i acabem pujant a un bus que va cap a Rawalpindi, amb la intenció de saltar a Kahuta i dormir allà.

Policia de Thar Khel

El bus fa una parada a Palandri. Un policia ens demana passaports i fa el tràmit prou ràpid. Pugem de nou al bus, seguim cap a l'oest i rebo una trucada. El policia de Palandri ens diu que d'aquí pocs kms trobarem un pont i que allà no podrem seguir. No ens l'acabem de creure... Però, efectivament, al pont ens aturem i ens diuen que no podem seguir! Es per flipar!! Portem unes 3 hores fent el que ens recomana fer la policia i, cada 2 parades, algú ens diu que allò (que ens ha recomenat la policia) no ho podem fer. Aquesta vegada ens diuen que la ruta cap a Kahuta és perillosa, que hi ha molts robatoris i que el govern no permet que els estrangers hi passin. N'estem fins als cull***! Finalment, aquests ens envien de nou a Rawalakot!!! Sí, al mateix poble on erem després de dinar!

Arribem a Rawalakot a les 11pm. Allà 6 policies ens acompanyen fins a un hotel i els diem de tot. Que n'estem fins als cull*** de que ens intentin ajudar, que no pensem pagar aquest hotel perquè no l'hem triat nosaltres, que ens deixin en pau! Finalment sortim de l'hotel: buscarem qualsevol cosa més barata. Ens prometen no seguir-nos. Però, a 300m ens topem amb un dels policies que ens ha "ajudat" a la tarda. És amable i no atabala; deixem que ens acompanyi a buscar hotel. De fet, hem de confessar que ens regateja a un hotel per a aconseguir el preu que li hem dit: 6€/habitació. Li demanem que ens deixi sols, que estem cansats de tanta policia i accedeix. Sortim a sopar i per la tele veiem el discurs que fa el primer ministre pakistanès a les Nacions Unides, sobre el conflicte del Kashmir.

Policies a l'hotel que no vam voler

Dimecres 25 de setembre de 2019

Després del dia de merda d'ahir, ens diem entre nosaltres de començar de nou, sortir del Kashmir perquè estem tips de policia i anar directament cap a Lahore. Així que sortim de l'habitació. Un treballador de l'hotel ens veu i agafa el telèfon; és evident que avisa als policies. Als pocs minuts, em truca el policia amable de la nit anterior i em demana on som. Li dic i ens trobem. Li diem per enèsima vegada que, si us plau, ens deixi estar lliures, que ja sabem com seguir amb el viatge, que no necessitem ajuda. Això no ho entenen. Mentre sapiguen que hi som, ells han d'aconseguir-nos transport i indicar-nos la ruta a seguir. És molt pesat viatjar així!!

Arriben mes policies i ens conviden a fer el te. De fet, amb el Sant i jo, som unes 8 persones! Aquí, he de confessar que caic en la temptació i faig una cigarreta. Fa 8 dies que vaig acabar el tabac i aquest serà el segon que faig des de llavors. Però... Crec que està justificat. Jo, com a únic afectat, accepto la justificació. :P

Finalment agafem el bus que ens han "aconseguit". Aquest ens porta fins a Kohala i allà un noi, que ja sap la història, ens acompanya fins a un altre bus que ens porta fins a Rawalpindi. I, per fi, lliures de policia! Hem vingut fins a Rawalpindi, ciutat al costat de la capital (Islamabad), perquè es la estació més gran de busos de la regió i d'aquí anem cap a Lahore. Hi arribem a les 11pm.

Aquí busquem hotel i ens passa una cosa curiosa. Quan ens demanen la documentació, s'adonen que no som del país! De fet, es pensen que som afganesos! No sé si ho fa la roba, el color de la pell, o què, però... Ens sorpren una mica. Amb tot, resulta que aquest hotel no pot acollir estrangers. Anem al del costat i, cap problema. Dormim per 7€/habitació.


Com podeu deduir, no estem gens contents d'aquests 2 dies de viatge. Han estat 2 dies llançats a les escombraries perquè no hem pogut veure gaire cosa i hem estat la majoria del temps parats per culpa de la policia i de mooolt mal humor durant moltes hores. De fet, el Sant és de les poques persones que pot dir que m'ha vist enfadat.

I ara ja només ens queden unes 48 hores per a gaudir del país. Aquestes les passarem amb l'amic Awais, de Lahore, que està essent un excel·lent amfitrió.

Fins ben aviat, bonics i boniques!!

I, recordeu que dissabte és festa major a Fonollet. Nosaltres (viatgers) aterrem a Barcelona a les 9pm i hi vindrem!

Adios, macos!

El Caixmir en moto

Abans del 1947, el subcontinent indi (el que ara és Índia, Pakistan i Bangladesh) era una colònia britànica. Aquesta súper colònia es dividia, com feia segles, en principats: 565. I sí, hi havia 565 prínceps que pràcticament no tenien poder però seguien sent prínceps.

Quan els britànics van fotre el camp, el subcontinent es va partir en dos estats: un de musulmà (Pakistan) i un d'hindú (Índia). Per fi els 565 prínceps van haver de treballar: amb quin estat s'unien?

N'hi havia que ho tenien molt fàcil. Ells eren musulmans, la gent del principat era musulmana i la resta de principats veïns també eren musulmans. Així, escollien Pakistan. Molts maharajas hindús tenien la mateixa situació al revés.

N'hi havia que ho tenien més complicat. Un tal Maharaja Hari Singh, príncep de Jammu i Caixmir, ho tenia ben cardat. Ell era hindú, però la majoria de població era musulmana. A més, el seu principat feia frontera amb Índia i amb Pakistan. Cap on decantar-se?

Mentre s'ho pensava, un pilot de pakistanesos armats van invair el Caixmir, doncs creien que la majoria de població musulmana era raó evident per ser part de Pakistan. Ai, l'as. El Maharaja es va acollonir i va demanar ajuda a l'Índia.

L'exèrcit indi hi va anar, però tenia un preu: el Maharaja havia de firmar la seva annexió a l'Índia, i així ho va fer. El tema és: quan?

Índia diu que va firmar l'acord i després l'exèrcit indi va entrar al Caixmir i va fer fora els invasors pakistanesos.

Pakistan diu que Índia va invair il·legalment el Caixmir i, una vegada el Maharaja estava envoltat de soldats indis, va firmar l'acord.

Senyores i senyors, així va començar una de les disputes internacionals més importants des de la Segona Guerra Mundial.

Per cert, anys després naixeria Bangladesh, el 1971. Fins llavors era un annex de Pakistan (l'actual Pakistan s'anomenava occidental i Bangladesh era Pakistan oriental). Com sempre, els hi va costar una guerra, més de mig milió de morts i va ser gràcies a Índia (que s'hi va fotre pel mig) que van aconseguir guanyar aquesta guerra.

La classe d'història c'est fini. Gràcies per la vostra atenció, espero que hagi estat interessant 😉

Quan hem parlat del Caixmir al Pakistan ens n'han parlat molt bé, amb molta estima. Tothom lamenta que la majoria del Caixmir estigui sota dominació índia i cada dos per tres matin musulmans. No hi hem anat i no tenim fonts fiables de la situació actual, però estem segurs que la propaganda pakistanesa provoca aquesta estima pel Caixmir.

No obstant, aquí, la majoria de gent d'aquí no se sent pakistaní, ells són del Caixmir. Tenen la mateixa simpatia pels seus germans del costat indi, però rebutgen ser part de Pakistan. La mateixa policia ens diu que al Pakistan hi ha unes lleis i al Caixmir unes altres. Quan els hi parlem de Catalunya sembla que ens uneix-hi alguna cosa... ☺️

Bé, i nosaltres què? Ens hem apalancat una mica, tu. Aquesta serà la cinquena nit que dormim al mateix hotel de Muzaffarabad (record absolutíssim) però tenim un bon motiu: després de passar-nos un dia buscant motos per llogar, les vam trobar, però volien que els hi tornéssim cada nit. Així, els últims tres dies han estat motoritzats:

Dissabte vam anar al nord de Muzaffarabad. Com que vam quedar de respectar la restricció de 16 km de la LOC (Line Of Control) i aquesta passa prop del riu Neelum i de la carretera que va al nord, només vam poder arribar fins a Pattika. La majoria de coses "turístiques" són més enllà, no autoritzades per estrangers.

Pattika ens va semblar un poble com qualsevol altre. La carretera per arribar-hi estava bé, asfaltada, poc transitada i seguint el riu. El millor va ser després. Vam trobar una carretera que seguia una altra vall i vam fotre'ns-hi fins que es va acabar la carretera transitable. Vam pujar a llocs preciosos i fins i tot vam trobar un poble que ens van fer dinar: Bheri. Com més alt, més pur...

El Niku contemplant un poblet Caixmir

L'home que ens va fer el dinar a Bheri

Cementiri musulmà: fixeu-vos que ells deixen que

neixi l'herba de dins la tomba

Abans d'anar a sopar vaig anar a veure la

mesquita Jamia Al Malik Fagad, regal d'Aràbia Saudita

als musulmans wahhabites (branca dels sunnisme)

Diumenge vam anar cap al sud. La intenció era arribar a Chikkar, un poble dalt d'una muntanya, i tornar. El poble no era gran cosa (bé, hi vam dinar bé!) però la carretera per pujar-hi era preciosa. Emocionats amb aquella carretera vam decidir ignorar els consells dels nostres "amics de les motos" (ja en parlarem) i seguir carretera amunt. Vam tornar fent molta més volta i pitjor carretera, passant per Sudhan Galli, Bagh, Dirhkot i Kohala. Vam conduir 2 o 3 hores dins la foscor i amb unes llums de merda, però poc a poc vam arribar a les 21:00, tal com havíem acordat, a sopar. 11 hores i més de 200 km ens van deixar baldats.

Una panoràmica de la situació

La meva "motaka"

La pastora de la Serra,

què fa abrics de pell humana

quan les cabres tenen fred

(Albert Pla)

Avui dilluns ens ho hem près amb més calma i hem anat a Pir Chinasi, allà on tothom ens deia que anéssim. És una muntanya sobre Muzaffarabad des d'on hi haurien unes vistes molt boniques, però sembla que sempre hi ha boira. A dalt hi ha un temple i, ei! hem endevinat la branca de l'Islam per la iconografia. Sí, ens estem convertint en uns experts ✌️

Temple xiïta de Pir Chinasi (i boira)

Ens hem trobat un parell de simis (al vídeo hi sortim tots tres) i hem compartit educadament un plàtan

El Queralt de Caixmir i els aficionats

El dinar d'avui: Pollastre Karahi

Mentre esperàvem el dinar ha vingut aquest home, com vénen molts, a fer-nos preguntes i a oferir-se per si necessitem alguna cosa. El millor de tot és que ens ha demanat el nostre mòbil per fer-nos una selfie, perquè no l'oblidem.

No t'oblidarem, bon home! 😊

Demà, contràriament als nostres desitjos, ja no tenim motos i ens posem en marxa (segurament fent autoestop) cap al sud del Caixmir per arribar, un dia o altre, a Lahore, última parada del nostre mes a Pakistan.

Em falta parlar de dos col·lectius que han estat molt importants per nosaltres aquests últims dies, bàsicament pel temps que ens han robat: la policia (aquí hi englobo policia turística, policia ordinària i militars) i "els de les motos".

Els de les motos són dos cosins que tenen dues botigues de motos. El primer, l'Ali Sha (35 anys), ens va oferir la seva gratis. El seu cosí, l'Azam (34 anys), ens va oferir la seva també, però va semblar que volia llogar-les. Ens va semblar súper just, però no ens van posar preu.

Els pakistanesos tenen una mena d'hospitalitat estranya. Sempre et diuen voler convidar a tot, però quan els hi dius que no cal, que podem pagar... Et cobren sense miraments (i, en ocasions, més del preu normal). En altres ocasions et diuen que posis el preu tu, que encara és més angoixant.

Qui sap quin és el preu de mercat d'un lloguer d'una moto a Muzaffarabad? Ningú, perquè a Muzaffarabad ningú lloga motos.

Bé, curats de sustos ens n'aprofitem una mica i els hi oferim 1000 per moto i dia (6€). El cost real va ser molt superior: ens conviden a sopar el primer dia. Acabat el sopar proposen, amb la boca petita, que els convidem nosaltres el segon dia, i acceptem. Deixem que trïin el sopar ells, els dos dies: el que conviden ells val 3000, el que convidem nosaltres 4500. Au, gràcies.

El sopar de gala

Els amics de les motos i el Niku

No s'acaba aquí: WhatsApps i trucades tot el dia. Per què? Encara no ho sabem. Ens truquen, ens demanen com va... Bé, bé... I fora.

I el pitjor: hem de negociar cada puto dia el recorregut i ho fan sense ser honestos. Ens diuen que són recomanacions, que és pel nostre interés... Però en realitat és que no volen per alguna raó o altra. Ahir mateix van acceptar el nostre pla per demà però avui ja no els hi ha semblat bé. I una altra mentida, dient-me que no va acceptar-lo ahir. Au, ja en tenim prou, paguem i fora.

Ens va ben just que no ens tornen a enganxar per sopar avui, ens n'hem escapat de miracle.

Per si no teníem prou atenció amb els amics de les motos... La policia. L'exemple bo és d'ahir.

Sortim i 10 minuts després paren el Niku. Preguntes, passaports...

Una hora després parem a fer un segon esmorzar (😁), demanem en anglès uns ous ferrats i ens asseiem. Minuts després s'asseu amb nosaltres un policia turístic. Passaports, preguntes, número de tèlefon, d'on hem tret les motos, on anem... Quan acabem d'esmorzar n'arriba un altre i ens demana el NOC, un permís que se solia demanar per entrar al Caixmir, però que fa mesos que ja no és necessari i no tenim.

Mans al cap, ja hi tornem a ser.

Afortunadament tinc internet i li busco la notícia a un diari pakistanès. Se la llegeix i diu, ok, ok...

El policia de l'esmorzar

Hores després parem a dinar a Chikkar. Acabem de dinar i arriba... Redoble de tambors... Més policia. Mateixes preguntes, bla bla bla. Ens demanen que els informem dels nostres progressos, i així ho fem.

Estan com un llum els policies,

però són prou macos...

Arribem a les 21:00 a Muzaffarabad i anem a sopar amb els de les motos. Acabant de sopar rebem una trucada de l'hotel: hi ha la policia esperant-nos.

La trucada espanta als de les motos i ens demanen que els hi paguem les motos fins a aquell moment. Després anem a l'hotel i no trobem la policia. El xicot de l'hotel també ens demana que el paguem ja. "Aquests acabaran a la presó i marxaran sense pagar" devien pensar. Però no patiu, sempre acaba bé...

Avui ens aixequem i anem a esmorzar al restaurant de l'hotel. Hi ha un policia que ens saluda en urdú però no ens explica ni demana res.

Anem a buscar les motos i notem que ens segueix. Quan arribem al taller, poc després, arriben 2 policies més. Mateixes preguntes, bla bla bla. Insisteixen que ens acompanyen fins que comença la carretera a Pir Chinasi, que s'acaba la seva jurisdicció. D'acord...

El policia d'incògnit que ens seguia.

Jo em pensava que portava una porra,

era el seu bastó per caminar... 

Els deixem al mig de la carretera i ens fem una foto. Ho fan per justificar la feina al cap i comparteixen les fotos en un grup de WhatsApp que es titula 💕AJ&K Police💕 (sí, amb els cors). Fotem gas a les motos i, un revolt després, veiem un altre policia, que se'ns mira però no ens para... I hi fotem més gas.

Els policies que ens han guiat fins a acabar la jurisdicció

Com que anem vestits com tothom despistem a molts, però quan obrim la boca ja ens podem esperar la policia aviat. Ah, anar vestits com ells té un avantatge important: fot setmanes que
només emmerdem la mateixa roba (l'hem rentat algun dia...) 😜

Segons on, quan obrim la boca i s'adonen que no som d'aquí,

som animals del zoo

Hem tingut més experiències amb la policia des de que som al Caixmir, però aquestes 24 hores són el millor exemple.

Ara, que estic acabant el post (per fi!) arriba el Niku. Ens estàvem desintoxicant un de l'altre, que portem molts dies veient-nos 24 hores i una estona de llibertat i espai sempre s'agraeix.

Acaba d'arribar i em diu: "no t'oblidis de dir que va ploure!". Doncs això, portem 25 dies aquí i només ha plogut un dia (i molt, nosaltres estàvem sopant dins d'un restaurant, afortunadament).

Dissabte a la matinada agafem el vol cap a casa. Ens queden quatre dies i ja tenim mig cap a casa (Puta Guàrdia Civil) però seguirem gaudint-los com fins ara.

Fins aviat i gràcies per llegir-nos (fins al final! 💪)

Sant

Dies de merda i calor, i Kashmir

Hola, holaaa! Jovent!

Su's saluda amb tot l'entusiasme possible. :P
Avui divendres 20 de setembre, us explico com han anat els últims dies.

Dimarts 17 de setembre

El Sant us va explicar que estàvem en un bus que ens duia de Chitral a Peshawar. El que no us va explicar és que jo vaig començar a passar, també, pels problemes gàstrics típics. A les 4 de la nit em vaig despertar i vaig haver de córrer cap al lavabo; sí, diarrea. Per tant, aquest trajecte en bus (unes 11 hores) va ser un dels pitjors de la meva vida: incòmode pel poc espai, ganes de cagar, ganes de vomitar, ... Res que no hagi passat qualsevol altra persona, però... Els que em coneixeu, ja sabeu que no sóc bon malalt; si estic fotut, s'acaba el món per a mi. El Sant va saber tenir paciència.
Arribats a Peshawar, vam agafar el primer hotel que vam trobar, que fos prou barat: 6€/nit. La gràcia és que a fora posava "Hotel coming soon", però ja feia anys que estava fet i ja tenia alguns desperfectes... Coses que a Catalunya no entendríem... Imagino que a Pakistan és normal.

Dimecres 18 de setembre

Ens vam llevar (jo ja ho havia fet 4 vegades durant la nit, a fer la puput) i vam descobrir perquè Peshawar es considera la ciutat més contaminant del país. La ciutat està ubicada a peus de totes les serralades del nord del país, és molt gran i hi ha moooolt trànsit de cotxes, camions, furgonetes i tuk-tuks. Sí, és el primer cop que veiem tuk-tuks al Pakistan. Sumant-ho al clima molt càlid, hi afegim la pols i.. Als 2 ens va passar pel cap comprar un "murrió": aquella mena de drap per tapar nas i boca, agafat de les orelles, que tots hem vist per la televisió; no sabem com es diu. Al final no el vam comprar, però crec que hauríem fet bé.

Amb tot, vam agafar un bus molt atrotinat per anar al bazar (carrers de comerços) a perdre'ns-hi una bona estona. No te l'acabes; multitud de botigues i botiguetes, l'una al costat de l'altra, moltes d'elles semblaven idèntiques, i un ambient bonic. Ningú t'atabala per comprar, però notes que tothom et té controlat. Però... Jo no havia menjat res durant les últimes 30 hores i necessitava descans. El Sant no va oferir resistència, ans el contrari; la calor també li va prendre alguna energia. I vam tornar cap a l'hotel.

Migdia (i més) de fer el ronso a l'hotel, excursions a fer la puput, ventilador de l'habitació a màxima potència i a esperar que es comencés a fer fosc. Llavors el Sant em va dir "Què? Et veus valent per sortir una estona?" i em vaig dir a mi mateix "Va, sagalet, deixa de lamentar-te i mou-te, que segur que t'anirà bé". I, com diria el Pujantell "Ja hi podem anar!!".

Vam agafar un altre bus per a anar cap al Islamic College. O, això ens pensàvem... Mirant el GPS, vam veure que ens desviavem una mica de l'objectiu i vam decidir saltar. Per a recuperar la trajectòria, vam decidir fer-ho a peu, com déu mana, perdent-nos pels carrers. En aquest impàs vam topar amb 2 mesquites: la primera estava quasi buida (no era hora de resar), a la segona va ser una altra petita experiència. (Tornem a provar l'exercici) Tanqueu els ulls per un instant i imagineu... Vam veure molta gent al carrer caminant en una mateixa direcció, ens vam afegir al grup, sense dir massa res per passar el màxim desapercebuts, vestits com ells (des de fa dies) i... Veiem la mesquita i... Cap dins! Ens treiem les sabates, com tothom, i caminem fins a formar files (com els bancs de l'església, però sense bancs). La pregària ja havia començat, tothom arribava amb pressa. Òbviament no sabíem res de com anava la pregària, ni enteniem una sola paraula del que una veu recitava per megafonia, però.... Com a bons borregos, vam imitar els del nostre voltant: drets, asseguts sobre els talons (quin mal!), de front a terra, drets, talons, ... No va ser el gran expectacle de la nostra vida, però, estar allà, sense que ningú s'hagués adonat que erem occidentals, ens va alegrar: ja sabem que, callats, passem desapercebuts!! Podeu obrir-los.

Vam seguir el camí cap al "college"; es tracta d'un campus universitari molt gran (potser el més gran del país?), de fet, és el que surt a la part posterior dels bitllets de 1000 rupies. Hi vam arribar que ja era fosc i vam entrar per una porta. Els guardes ens van dir que anéssim a l'altre porta d'entrada (1 km enllà) i que allà ens assignarien un guarda per a passejar. Vam fer-los cas, però, a l'altra porta ens van dir, molt educadament, que sense permís no podíem entrar i que el permís no el podíem demanar fins l'endemà. Vam resignar-nos i, vam anar a sopar. Aquí vaig fer el meu primer plat "sòlid" (després de 48 hores): una sopa vegetal amb pollastre. I, cap a dormir.

Dijous 19 de setembre

Ens llevem i jo penso "Ep!! No he fet la puput en tota la nit!!". Bon senyal. Amb això, decidim abandonar Peshawar (sense veure el "college"), perquè estem farts de la calor i anar cap al Kashmir, on creiem que estarem més bé. Això és fer uns 300 km d'oest a est, fent parada a mig camí a Rawalpindi (Islamabad). Per sort, aquí les carreteres són bastant millors i els 2 trajectes són de 4 i 4 hores, aproximadament. Cap al final, quan comencem a entrar a la regió de Kashmir, ens adonem clarament perquè li diuen la Suïssa de Pakistan: tot és molt més verd i humit. Seguiex havent-hi escombraries per tot arreu, però és tolera millor. :P

Nota: el Kashmir és un país sota el control de 3 estats diferents: aproximadament, 2/3 per la Índia, 1/3 pel Pakistan i una petita part per la Xina. La Índia i el Pakistan s'han enfrontat militarment diverses vegades per a controlar la totalitat del Kashmir, però, el conflicte segueix viu 70 anys després de la independència de l'imperi britànic. Tot el Kashmir està força controlat militarment, però a la part pakistanesa s'hi pot circular sense massa problemes: només tenim prohibit acostar-nos a 16 km de la frontera; ho respectarem.

Hem arribat a la capital de la regió, Muzaffarabad cap a les 5 de la tarda. Hem buscat allotjament i, per primera vegada, podem dir que l'idioma ha estat un problema. Ni el propietari, ni els ajudants sabíen res d'anglès. Han trobat un xicot que estudia anglès que ens ha solucionat el tema. Al final, dormim per 7€/nit, sense AC, però tenim tassa altre cop!! I aquesta vegada amb tapa inclosa!! Quin plaer!! Però, m'adono que, ara que tinc les millors instal·lacions higièniques, ja no tinc diarrea!! Que injusta, incongroent i incomprensible és la vida!! (Problemes europeus :P)

Per a celebrar el meu síndrome de no-síndrome, anem a una pizzeria i demanem macarrons i pizza!! No són els millors plats de les nostres vides, però els gaudim molt! (Jo feia 72 hores que no menjava sòlid sòlid)

Divendres 20 se setembre

No he cagat des de dimecres al vespre; la cosa ja està controlada. ;) De fet, fins i tot se'm fs estrany cagar tan poc, però, és clar, he menjat tant poc aquests dies...

El nostre objectiu avui és trobar motos per llogar un parell de dies. I... La batalla és llarga... El nostre hotel és just en mig d'un carrer de mecànics i llocs de lloguer de cotxes i tal. Anem preguntant i tots, no, no, a Mizaffarabad no està disponible, no, un cotxe per 12€/dia, no... Al final, un ens diu que sí, però que ha de consultar-ho a la policia. Ens demana els passaports i ens diu que torna en 10 minuts. Crec que ha passat una hora quan ha tornat, amb el policia. Que sí, que podem anar als llocs que li hem dit, però.... Un petit detall... No les podem conduir!! El nostre carnet de conduir no serveix!! La mare que el va...!! Haver començat per aquí!! Au... Adéu!!

Seguim voltant pera ciutat. Per cert, l'entorn és bonic, ubicada entre rius i unes valls molt altes i verdes. Ens acostem fins al "red fort" (fortalesa vermella). L'edifici té uns 400 anys i està en desús des de en fa uns 50. La pega és que fa uns 15 anys el va destrossar un terratrèmol. De totes maneres, ara és un lloc tranquil o hem pogut passejar acompanyats d'un guis de poques paraules, però molt acollidor.

Sortim del "fort", veiem un taller de motos i ens diem "Què? Ho tornem a provar?". I au!! L'amo del taller ens saluda amb entusiasme, com a tot arreu, ens demana d'on som, tal i qual... Sembla que abans de donar una resposta, vol conèixer-nos una mica. El noi és rialler i agradable, però se'n va per les rames. Tornem a prendre el fil de les motos i al final en diu que ens deixa la seva, gratis!! Me la deixa provar i va prou bé!! Quedem de demà al matí a les 9am li pasarem a buscar i li tornarem al vespre. Intercanviem telèfons, i anem a l'hotel a fer el ronso; jo a escriure aquest text.

Sona el telèfon! L'amic de les motos! Merda.... Segur que s'ha desdit i ara ens vol dir que no.... Diu que ara ve i que vol parlar amb nosaltres. Oh sorpresa!! En té dues!! Al final en demana que li donem algun dineret. Perfecte!! Demà d'excursió amb motos!! A veure com serà la Suïssa del Pakistan des de dalt!!


Bé... I això és el que ha passat durant ens últims 3 dies....

Espero, desitjo i anhelo que us agradi llegir-nos o que, com a mínim, ens mentiu i digueu que sí. :P

Feu molta bondat!

Una abraçada ben forta a tots!

Niku


PD: quan us suggereixo de tancar el ulls per a imaginar, algú ho fa un instant? Ajuda a imaginar?

PD: el Sant m'ha cuidat molt bé aquests dies. Sort en tinc. A més m'encoratja a no caure en la temptació de fumar; fa més de 3 dies que no hi faig, però hi penso molt. A veure si aconsegueixo deixar-ho...

PD: Mama, trobo a faltar els macarrons i la fideuà! :(

 

 

El nord-oest i els Kalasha

Fa uns dies el Niku explicava com havíem creuat el nord de Pakistant d'est (Skardu) a oest (Chitral), invertint-hi 3 dies de viatge. Avui jo, el Sant, intentaré explicar què hi hem vingut a veure.

Per una banda, els Kalasha. Aquesta ètnia i cultura mil·lenària fa anys que sobreviu en tres valls properes a Chitral: treballen la terra (cereals i arbres fruiters, bàsicament: molt blat de moro, noguers, albercoquers i pomers) i adoren diferents divinitats o esperits relacionats amb la natura i en el seu dia a dia. Sembla que també creuen en un Déu únic, pero que el veuen molt llunyà i no li fan gaire cas.

Els seus mesos es basen en condicions naturals i, per tant, no són regulars. Per exemple, tenen "el mes de recolectar els cereals" i el "mes que cauen les fulles dels arbres".

Les seves cases s'enfilen des del riu cap als vessants de les muntanyes, provocant que la teulada d'una casa sigui el balcó d'una altra. A més, produeixen i beuen alcohol, tot i que nosaltres no l'hem ni vist ni tastat.

Des de les seves valls, els Kalasha han vist la conversió de les tribus chitralís a l'Islam, la conquesta del subcontinent per part dels britànics, la independència i partició de la colònia britànica al 1947 (que va originar els països d'Índia i Pakistan) i els conflictes més recents al proper Afganistan (a tant sols 20 km).

Sempre en perill d'extinció, sembla que la causa més immediata pot ser la colonització musulmana: molts musulmans han comprat terres, hotels, cases... a les valls Kalasha i hi munten els seus negocis, diluint la comunitat Kalasha. Sembla que només a una de les tres valls la majoria segueix sent Kalasha, a la Vall de Rumboor, on hem anat nosaltres.

Diferenciar una dona Kalasha d'una musulmana és molt senzill: no es tapen la cara, no es tapen els cabells, porten vestits plens de colors i saluden amb un somriure i quatre paraules a qui es troben. Les musulmanes eviten la mirada dels homes i van molt tapades (sobretot a aquesta regió).

Diferenciar un home Kalasha d'un musulmà és més complicat: porten el mateix vestit (el mateix que el Niku i jo aquests dies). Hem observat que molts Kalasha porten una boina com les de pagès d'aquí, però alguns musulmans també... La resposta més original ens la va donar un home Kalasha que parlava molt bon anglès i era el propietari d'un hotel: quan trobes un home pel carrer i riu, és Kalasha, els musulmans són més seriosos. Crec que té part de raó.

Al visitar les valls vam intentar donar els nostres diners (botigues, hotel, restaurants, museu...) als Kalasha, però, paradoxalment, els millors amics que vam fer eren musulmans: dos professors d'institut de Chitral que passaven la setmana a Rumboor ensenyant Mates i Física (un) i Anglès i Estudis Generals (l'altre). Els vam conèixer al Jeep que diumenge a la tarda ens va portar fins a Rumboor, ells tornen a Chitral divendres després de classe (com els universitaris casserrencs que anem a Barcelona, vaja).

Ens van convidar a visitar la seva escola i ho vam fer amb molta il·lusió. Així doncs, a les 07:30 estàvem d'empeus al costat de 4 o 5 professors i davant de més de 200 adolescents d'entre 12 i 17 anys. La canalla va formar (molt militarment) al mig del pati. Les noies, a l'esquerra, s'havien tapat els cabells amb un mocador tipus musulmà, sembla que és obligat a l'escola (és del govern i, per tant, islàmica). Els nois, a la dreta, portaven tots una gorra amb una estrella de cinc puntes i la paraula PAKISTAN.

Un grupet de 7 o 8 nois estava separat del grup gran, de cara a ells. Eren els escollits per portar la veu cantant de l'himne nacional. Abans, però, un altre noi que portava una banda havia d'iniciar la cerimònia. Amb quatre crits va fer formar i moure tots els nois (les noies estaven quietes) i va fer començar l'himne. Tota la canalla va cantar l'himne mentre un altre noi era hissava la bandera. A l'acabar, el noi dels crits va fer descansar als altres i els hi va tocar el torn als guiris.

Aquesta cerimònia la fan cada dia.

Vam fer un discurs en anglès explicant que nosaltres també veníem d'un poble petit, d'una escola petita, que estudiar ens havia permès conèixer altres ciutats i persones i que ara teníem bones feines i podíem viatjar gràcies a l'educació que havíem rebut de professors tant apassionats com els seus. També vam apel·lar directament a les noies, remarcant la importància que tenia l'educació per elles.

Crec que no ens va entendre ningú.

Després vam visitar algunes classes i vam intentar parlar amb alguns. Recordo que un noi ens va fer moltes preguntes (com ara "quin és l'animal nacional del vostre país?") i una noia Kalasha ens va explicar les seves festes (però li va fer vergonya mostrar-nos com ballen).

A l'escola vam conèixer una persona de la que havíem sentit a parlar: Engineer Khan, enginyer de nom, no de formació (al Niku li deia que era ell un enginyer artificial i que ell ho era "by birth", de naixement). Mentre esmorzàvem, després de despedir-nos de l'escola i dels nostres amics professors, ens van explicar que els germans de l'Engineer Khan es diuen Doctor, Commander, Master... Una família ben curiosa a l'hora de posar noms...

Després de l'esmorzar vam visitar un lloc al mig del bosc on celebren i sacrifiquen animals. Un altar amb algunes figures de fusta tallada (tòtems? N'he posat una foto al principi del post), una alzina centenària i una pila de fustes preparada per encendre's.

Vam marxar d'aquesta vall caminant i vam arribar a una altra: Bamburait. Allà vam dinar i visitar el museu etnogràfic dels Kalasha. Havent fet, vam tornar cap a Chitral.

L'altra raó per venir a l'oest era ser a prop d'Afganistan. Aquest país ha estat l'escenari de guerres des de fa molts anys i ens interessava veure la vida a la seva frontera. Fins no fa gaires anys, els talibans que escapaven d'Afganistan es refugiaven en aquestes muntanyes. Sembla que una mica més al sud, a la ciutat de Dir, va ser on es va veure Bin Laden per última vegada.

Nosaltres no hem trobat gran cosa en aquest sentit. No hem conegut cap afganès ni hem vist que sigui un tema quotidià. Segons tots els pakistanesos amb qui hem parlat, el seu exèrcit controla tan bé les fronteres que ja no hi ha perill dels talibans.

Enmig de tot això hem conegut un home que treballa de cuiner i hoteler. El seu Hotel/Restaurant és un garatge amb quatre taules i quatre fogons (i fa una vedella de puta mare) i un altell o primer pis on hi té varies catifes i la gent hi dorm a sobre. Cap moble, cap paret, només catifes i una cortina per separar l'habitació per alguna raó.

Hi vam anar diumenge i hi havia la seva filla de vuit anys ajudant-lo. Una noieta que anava sense tapar-se els cabells i que semblava molt espavilada. Vam jugar una mica, ens va ensenyar els seus "tatuatges" d'henna i ens vam fer algunes fotos. Ella era seva quarta filla. Havia tingut dos fills amb la primera dona que ara veu només molt de tant en tant (ens va dir que feia un any i mig que no els veia). Ens va sorprendre molt que s'hagués divorciat en un país i una zona tan conservadora...

Escric això avui dimarts dins un autobús. Són les 13:23 i fa una hora que estem parats a l'entrada d'un túnel amb algunes desenes de cotxes més. No sabem què passa. He anat a escoltar les discussions entre els conductors i qui els aturava però no he entès res. Em sembla que ja passem per pakistanesos (fins que obrim la boca). No obstant, ahir vaig anar a la barberia, no ens vam entendre amb el barber i em va fer un "pentinat" molt radical: no he vist cap pakistanès igual...

Es nota la cara de pena? Això ja és irreversible!

Ho envio des del mateix bus, a les 21:00. Hem sortit fa 11 hores i ara, per fi, estem entrant a la nostra destinació: Peshawar.

Gràcies per llegir-nos i, ja ho sabeu, sempre és un plaer rebre comentaris (o preguntes!)

Abraçades i seguim!

De Gilgit a Chitral, valls precioses

Iep!!

Us escriu el Niku altre cop! Ara ens anirem "veient" més sovint perquè només quedem 2 escrivents... :(

--- Divendres 13 de setembre de 2019 ---

Com va explicar el Sant, hem dormit a Gilgit altre cop, al mateix hotel que fa 5 dies. Ens hem llevat a les 6 i hem anat a buscar transport cap a Chitral, uns 360 kms en direcció oest. Només hi ha un minibús que hi va i no té places lliures... :( Uns metres carrer amunt hem trobat uns que estaven carregant un altre minibús i els hem demanat on anaven. Resulta que van a Gupis, una ciutat a un terç de camí de Chitral. Ens hi hem conformat. Nota: no confondre (Gupis) amb els peixos que que cuidavem a l'escola. :P

La 2a missió abans de marxar és aconseguir diners, ja que entre els 2 només tenim 30€. Després de 30 minuts provant caixers, n'hem trobat un que funciona amb les nostres targetes visa.

Ara sí, tot apunt per a anar-hi! Pugem al bus i au!! Unes 4 hores encaixats com sardines fins a Gupis! Allà hem dinat el menú típic: arròs, cigrons, llenties i, de postres, un te verd pel Sant i un te amb llet pel Niku.

Ens toca aconseguir transport per a seguir cap a Chitral. Tenim uns quants que ens volen ajudar, algun que diu que tenim 50% de possibilitats d'arribar a Chitral... Esperem un parell d'horetes fins que passa un minibús en aquella direcció i que "té lloc". I... Hem pujat a la baca!! (porta-equipatges sobre el sostre). Un trajecte preciós, diria que el millor que hem fet fins ara. Tanqueu els ulls per uns instants i imagineu... Ajaguts més o menys còmodes sobre l'equipatge, agafats a les cordes que el subjecten, com 2 genets, durant uns 60 kms, uns 90 minuts de vista panoràmica. Seguir el riu Gilgit, de color blau cel i bastant cabalós, en una vall de muntanyes altíssimes, escarpades i àrides, creuant poblets rodejats de camps, nens, àvies a les teulades planes de les cases estenent cereals per a assecar-los, carretera asfaltada i sotracs, vaques i rucs creuant-la, crepuscle, ... Quin goig de país! Ja podeu obrir-los. :P

Aquest minibús ens deixa, doncs, a Phander. Segons ens diuen, és l'últim poble en la carretera asfaltada que té allotjament. Fa fresca, estem a uns 3000m. "Casualment" ens ha rebut l'amo d'un hostel, sospitem que està avisat per alguns dels "ajudants" de Gupis. :P No parla molt bé l'anglès, però ens entenem i és molt maco. Fem tracte per l'habitació més barata (9€), fem un te i parlem de tot. Ens ensenya més paraules en urdu (llengua oficial al Pakistan), que ja comencem a practicar. També ens diu que ell demà va a Chitral a portar la seva neboda a l'hospital i que, per 12€, ens hi porta. Acceptem. Seran 10 hores per una pista en un 4x4 on ens acompanyarà la seva mare (això hem entès). També ens porta a veure un llac que hi ha a 5 km i, de tornada, quan ell para a posar gasolina, li diem que nosaltres tornem a peu, així vagaregem pel poble. Com sempre, saludem i som saludats per tothom que ens creuem. Parem a comprar aigua, galetes i fem un te en una de les poques botigues del poble. Ara ja és fosc i, de fet, no hi ha electricitat. Ens fan entendre que no hi ha subministrament de 6pm fins a les 9am. Arribem de nou al hostel i ens fan sopar: pollastre amb salsa i pa. Sopem amb l'amo (tot un "gentleman") a la tarima, un altell amb catifes on ells acostumen a menjar. Ens explica més coses de la seva família, el gos, germans, ... És un moment bonic, amb la lluna plena i el cel mig ennuvolat. I, cap a dormir, que estem bastant rebentats.

--- Dissabte 14 de setembre de 2019 ---

Ens llevem a les 5:30 per a marxar a les 6 en 4x4. Passem a recollir i ens adonem que no vam entendre prou be a l'amo; la neboda també ve amb nosaltres. Coses del país/religió/cultura, ens fa seure a nosaltres a darrera i elles (tieta i neboda) al seient del copilot! Sí, les 2 al mateix seient, durant 10 hores! Són gent curtida aquí.

Per la pista veiem yaks, i bastants ramats de vaques, cabres i ovelles. Anem pujant amunt fins a arribar a Shandur, el punt més alt del trajecte, a 3700m. Allà parem a fer un te a l'única botiga que hi ha a la carretera. Veiem un camp de polo (esport amb cavalls, pals i pilota) i ens diuen que un cop cada any aquí venen a jugar els equips de Gilgit contra Chitral, origen i destí del nostre fragment de viatge actual. Durant el camí trobem 3 o 4 controls policials on hem d'ensenyar els passaports i, en un d'ells tenim algun problema per engegar el cotxe. Com que es baixada, el conductor el deixa caure i s'engega sense problemes. Seguim avall i parem a dinar en un hotel, amic de l'amo. Exquisit, potset el millor pollastre amb salsa que hem menjat. L'amo ens ho paga tot i és car; decidim que en acabar el trajecte li donarem uns dinerets. En un moment determinat ens demana si volem anar a Chitral... Intuïm que el problema del cotxe pot ser greu i que potser vol canviar de plans. Nosaltres ens mantenim ferms en voler fer el trajecte sencer i així ho fem. Ha estat un home molt agradable, que ens ha estat resolutiu i de paraula, així que, quan ens deixa a Chitral, ens acomiadem amb molta estima i algun dineret.

Som doncs a la ciutat més gran a la part nord-oest del Pakistan, a uns 40 kms de la frontera amb Afganistan. Segueix sent una regió on hi ha poques (o cap) dona pel carrer. Només d'arribar, amb les motxilles a l'esquena, decidim anar a fer un te, com no! I descobrim els "xurros" paquistanesos: gelabi. Es tracta de farina i colorant taronja fregits en oli i banyants en aigua ensucrada. El que porta el "restaurant" ens n'ofereix un platet i un client (home jove, alt, guapo i "catxes") ens paga el "gastu". No podíem tenir millor benvinguda! ;)

Busquem hostel i trobem habitació (6€). Sortim a passejar i a sopar i, per primer cop a Pakistan, fem una hamburguesa. No és com la del McDonald's, sinó que més casolana i... Boníssima! Per últim, una dutxa d'aigua calenta!! Per fi!! Hem estat menjant pols des de fa dies i ho necessitem!! Ara ja se'ns acaben les piles i demà farem alguna excursió per aquí. Ja us ho explicarà el Sant al pròxim post.





Només fa 2 dies que vam començar la resta del viatge (sense el Baraut, el Badia i al Helen) i la cosa ja ha agafat un altre tarannà. Tots 2 tenim el pressentiment que gaudirem molt d'aquesta part del viatge, que ens relacionarem molt més amb els locals i que ens deixarem portar més. Ep! No és que no ho volguéssim fer amb els altres, sinó que el fet de ser un grup de 5 persones no ho permet. Ens va passar el mateix l'any passat a Xile. I, per cert, ja els trobem a faltar una mica.

Bé.... Crec que per avui ja n'hi ha prou, que sinó se'm cansareu. :P

Fins ben aviat, boniques i bonics.

Una fortíssima i sentida abraçada.