El nord-oest i els Kalasha

Fa uns dies el Niku explicava com havíem creuat el nord de Pakistant d'est (Skardu) a oest (Chitral), invertint-hi 3 dies de viatge. Avui jo, el Sant, intentaré explicar què hi hem vingut a veure.

Per una banda, els Kalasha. Aquesta ètnia i cultura mil·lenària fa anys que sobreviu en tres valls properes a Chitral: treballen la terra (cereals i arbres fruiters, bàsicament: molt blat de moro, noguers, albercoquers i pomers) i adoren diferents divinitats o esperits relacionats amb la natura i en el seu dia a dia. Sembla que també creuen en un Déu únic, pero que el veuen molt llunyà i no li fan gaire cas.

Els seus mesos es basen en condicions naturals i, per tant, no són regulars. Per exemple, tenen "el mes de recolectar els cereals" i el "mes que cauen les fulles dels arbres".

Les seves cases s'enfilen des del riu cap als vessants de les muntanyes, provocant que la teulada d'una casa sigui el balcó d'una altra. A més, produeixen i beuen alcohol, tot i que nosaltres no l'hem ni vist ni tastat.

Des de les seves valls, els Kalasha han vist la conversió de les tribus chitralís a l'Islam, la conquesta del subcontinent per part dels britànics, la independència i partició de la colònia britànica al 1947 (que va originar els països d'Índia i Pakistan) i els conflictes més recents al proper Afganistan (a tant sols 20 km).

Sempre en perill d'extinció, sembla que la causa més immediata pot ser la colonització musulmana: molts musulmans han comprat terres, hotels, cases... a les valls Kalasha i hi munten els seus negocis, diluint la comunitat Kalasha. Sembla que només a una de les tres valls la majoria segueix sent Kalasha, a la Vall de Rumboor, on hem anat nosaltres.

Diferenciar una dona Kalasha d'una musulmana és molt senzill: no es tapen la cara, no es tapen els cabells, porten vestits plens de colors i saluden amb un somriure i quatre paraules a qui es troben. Les musulmanes eviten la mirada dels homes i van molt tapades (sobretot a aquesta regió).

Diferenciar un home Kalasha d'un musulmà és més complicat: porten el mateix vestit (el mateix que el Niku i jo aquests dies). Hem observat que molts Kalasha porten una boina com les de pagès d'aquí, però alguns musulmans també... La resposta més original ens la va donar un home Kalasha que parlava molt bon anglès i era el propietari d'un hotel: quan trobes un home pel carrer i riu, és Kalasha, els musulmans són més seriosos. Crec que té part de raó.

Al visitar les valls vam intentar donar els nostres diners (botigues, hotel, restaurants, museu...) als Kalasha, però, paradoxalment, els millors amics que vam fer eren musulmans: dos professors d'institut de Chitral que passaven la setmana a Rumboor ensenyant Mates i Física (un) i Anglès i Estudis Generals (l'altre). Els vam conèixer al Jeep que diumenge a la tarda ens va portar fins a Rumboor, ells tornen a Chitral divendres després de classe (com els universitaris casserrencs que anem a Barcelona, vaja).

Ens van convidar a visitar la seva escola i ho vam fer amb molta il·lusió. Així doncs, a les 07:30 estàvem d'empeus al costat de 4 o 5 professors i davant de més de 200 adolescents d'entre 12 i 17 anys. La canalla va formar (molt militarment) al mig del pati. Les noies, a l'esquerra, s'havien tapat els cabells amb un mocador tipus musulmà, sembla que és obligat a l'escola (és del govern i, per tant, islàmica). Els nois, a la dreta, portaven tots una gorra amb una estrella de cinc puntes i la paraula PAKISTAN.

Un grupet de 7 o 8 nois estava separat del grup gran, de cara a ells. Eren els escollits per portar la veu cantant de l'himne nacional. Abans, però, un altre noi que portava una banda havia d'iniciar la cerimònia. Amb quatre crits va fer formar i moure tots els nois (les noies estaven quietes) i va fer començar l'himne. Tota la canalla va cantar l'himne mentre un altre noi era hissava la bandera. A l'acabar, el noi dels crits va fer descansar als altres i els hi va tocar el torn als guiris.

Aquesta cerimònia la fan cada dia.

Vam fer un discurs en anglès explicant que nosaltres també veníem d'un poble petit, d'una escola petita, que estudiar ens havia permès conèixer altres ciutats i persones i que ara teníem bones feines i podíem viatjar gràcies a l'educació que havíem rebut de professors tant apassionats com els seus. També vam apel·lar directament a les noies, remarcant la importància que tenia l'educació per elles.

Crec que no ens va entendre ningú.

Després vam visitar algunes classes i vam intentar parlar amb alguns. Recordo que un noi ens va fer moltes preguntes (com ara "quin és l'animal nacional del vostre país?") i una noia Kalasha ens va explicar les seves festes (però li va fer vergonya mostrar-nos com ballen).

A l'escola vam conèixer una persona de la que havíem sentit a parlar: Engineer Khan, enginyer de nom, no de formació (al Niku li deia que era ell un enginyer artificial i que ell ho era "by birth", de naixement). Mentre esmorzàvem, després de despedir-nos de l'escola i dels nostres amics professors, ens van explicar que els germans de l'Engineer Khan es diuen Doctor, Commander, Master... Una família ben curiosa a l'hora de posar noms...

Després de l'esmorzar vam visitar un lloc al mig del bosc on celebren i sacrifiquen animals. Un altar amb algunes figures de fusta tallada (tòtems? N'he posat una foto al principi del post), una alzina centenària i una pila de fustes preparada per encendre's.

Vam marxar d'aquesta vall caminant i vam arribar a una altra: Bamburait. Allà vam dinar i visitar el museu etnogràfic dels Kalasha. Havent fet, vam tornar cap a Chitral.

L'altra raó per venir a l'oest era ser a prop d'Afganistan. Aquest país ha estat l'escenari de guerres des de fa molts anys i ens interessava veure la vida a la seva frontera. Fins no fa gaires anys, els talibans que escapaven d'Afganistan es refugiaven en aquestes muntanyes. Sembla que una mica més al sud, a la ciutat de Dir, va ser on es va veure Bin Laden per última vegada.

Nosaltres no hem trobat gran cosa en aquest sentit. No hem conegut cap afganès ni hem vist que sigui un tema quotidià. Segons tots els pakistanesos amb qui hem parlat, el seu exèrcit controla tan bé les fronteres que ja no hi ha perill dels talibans.

Enmig de tot això hem conegut un home que treballa de cuiner i hoteler. El seu Hotel/Restaurant és un garatge amb quatre taules i quatre fogons (i fa una vedella de puta mare) i un altell o primer pis on hi té varies catifes i la gent hi dorm a sobre. Cap moble, cap paret, només catifes i una cortina per separar l'habitació per alguna raó.

Hi vam anar diumenge i hi havia la seva filla de vuit anys ajudant-lo. Una noieta que anava sense tapar-se els cabells i que semblava molt espavilada. Vam jugar una mica, ens va ensenyar els seus "tatuatges" d'henna i ens vam fer algunes fotos. Ella era seva quarta filla. Havia tingut dos fills amb la primera dona que ara veu només molt de tant en tant (ens va dir que feia un any i mig que no els veia). Ens va sorprendre molt que s'hagués divorciat en un país i una zona tan conservadora...

Escric això avui dimarts dins un autobús. Són les 13:23 i fa una hora que estem parats a l'entrada d'un túnel amb algunes desenes de cotxes més. No sabem què passa. He anat a escoltar les discussions entre els conductors i qui els aturava però no he entès res. Em sembla que ja passem per pakistanesos (fins que obrim la boca). No obstant, ahir vaig anar a la barberia, no ens vam entendre amb el barber i em va fer un "pentinat" molt radical: no he vist cap pakistanès igual...

Es nota la cara de pena? Això ja és irreversible!

Ho envio des del mateix bus, a les 21:00. Hem sortit fa 11 hores i ara, per fi, estem entrant a la nostra destinació: Peshawar.

Gràcies per llegir-nos i, ja ho sabeu, sempre és un plaer rebre comentaris (o preguntes!)

Abraçades i seguim!