Hunza

Hola,

Avui em toca a mi, l'Elena. Els últims 3 dies hem estat a Karimabad, una ciutat (5000 habitants aprox) molt diferent a les que estàvem acostumats fins ara, no era tant conservadora religiosament parlant, un pèl més turistica i i moderna (tenint en compte que som a Pakistan).

Vem tirar la casa per la finestra i ens vem allotjar en una guesthouse amb llits nets, wifi, bany sense essers vivents rondant, tassa de wc i amb una terrassa amb vistes espectaculars! Era tant luxós que només hi havia aigua bullint per dutxar-nos, que després de no sé quants dies sense fer-ho o fent-ho amb aigua freda, va ser tot un repte!

El cert és que si estava molt bé, suposo que ho heu pogut deduir per l'allau de "stories" que els nens han publicat! Els instagramers de Pakistan.

Aquesta ciutat ha despertat la nostra vena occidental: cafè, pizza, xocolata...que també ha anat bé per regular el transit intestinal d'alguns, gairebé tots!

Però no us penseu que nomes és jaure! El Baraut i jo (àlies runners en altres posts) vem anar fins al camp base del Rakaposhi i de debò que va ser espectacular! Si la foto us sembla bonica, us asseguro que la realitat és millor! Aquella sensació de poder tocar un cim inavastable amb les mans!

El dia següent vem anar a veure una fortalesa que hi havia a la mateixa ciutat, vem dinar durant 3 hores, i no perquè els nens mengin molt, que també, sinó perquè sol passar 3 quarts d'hora entre plat i plat.

Després vem anar a veure una "patxanga" de "voley" al carrer que el Niku, Sant i Badia havien descovert el dia abans. Tot en cometes perquè del que es tractava és d'un esport anomenat shooting i aquella colla n'eren tots uns professionals. Allà, asseguts al carrer, ens vem quedar mentre es ponia el sol darrera les muntanyes (de 7000m!!).

Al vespre vem fer sopar depuratiu a la terrassa de la guesthouse: llegurt (en idioma casserrenc) i fruita, que va tant bé per la diarrea...

L'endemà, que semblava un dia de trànsit abans de marxar a Skardu, va resultar ser una excursió genial. Vem anar a Passu fent autostop, des d'on vem començar a caminar sota un sol espatarrant i un camí ple de polseguera direcció a una glacera, però el que ens va distreure no va ser pas la glacera, sinó el riu que naixia d'aquesta i el seu entorn fangós, on no ens vem poder estar de sucar-hi els peus i, si et descuidaves, les "arenes movedisses" se't empassaven fins als genolls!

Aprop d'aquí, camina que caminaràs, amb els llavis tallats i plens de crostes de tants dies de sol i polseguera, vem endinsar-nos en una vall grisa, desèrtica,  espectacular, resseguint el riu, envoltats d'uns cims exageradament punxaguts, escarpats, àrids, intimidants...potser no eren els "summits of our life" però sí cims que ens omplien de vida.

Els vessants de la vall estaven units per un parell de ponts penjants que no semblaven molt segurs, però encara estem vius!  Travessar-los, per alguns va ser una font de bestieses i per altres pitjor que un gat aprop d'una banyera.

Finalment, vem tornar a Karimabad amb bus, el Sant i jo enganxats a darrera i el Niku a sobre el "tetxu", per continuar amb la tonteria durant 50km carretera avall. Una altra vegada, molt divertit.

Un cop a Karimabad, vem berenar una pizza i vem agafar un bus cap a Gilgit on hem dormit i des d'on marxarem cap a Skardu.

Ja ens hi trobem com a casa, a Pakistan.

De seguida que puguem penjarem un altre post. Hi ha baralles per escriure'l però de vegades ens costa trobar internet.

Helen