Motos, llacs, invitacions i diada

[He escrit aquest post en un trajecte de furgoneta de 14 hores i m'ha quedat llarg llarg, ja em perdonareu. SANT]

Els dos únics objectius que teníem pel nostre 11 de setembre a Pakistan eren fer-nos una foto ben patriòtica per celebrar la Diada i un bon sopar de despedida, doncs avui 12 de setembre el grup s'ha dividit. Semblaven assequibles, tu...

Esgotats per la intensitat del dia anterior (amb la immensitat del Parc Nacional de Deosai al matí i la nostra experiència xiïta del vespre), ahir ens vam llevar tard. Vam anar a esmorzar i va ser el Saïd, el mànager de l'hotel governamental on hem passat les darreres nits, qui ens fes la gran pregunta: I avui, què fareu?

Ni puta idea.

Era la pregunta que evitàvem. Havíem parlat d'unes quantes coses properes a Skardu per visitar, però la calor o la falta d'interès eren raons fonamentals per seguir sense pla.

El Saïd ens va parlar d'un llac, el Kachura "de dalt". El "de baix" s'ha convertit en un ressort turístic que cobren fins i tot per visitar-lo i l'anomenen Xangril·la. El Kachura "de dalt", vam entendre, era més natural i va semblar el millor pla, tot i que van ser les propostes de la Helen la que va convertir un dia aparentment avorrit en un de ben entretingut 😊

La primera proposta va ser llogar motos. Ho havíem fet en altres viatges (Xina 2014 i Laos 2017) però aquí no sabíem que podíem, doncs no n'havíem vist. Però, ei! preguntem! El Saïd ens diu que sí i ens ho ven ben senzill: 1000 PKR (6€) per moto, omplim uns papers i fora, un pim pam. Confesso que m'ho empasso com si fos el meu primer dia de viatge.

Gairebé 3 hores (sí, TRES HORES) després aconseguíem finalment les motos. Jo, amb una emprenyada de la hòstia, agafava la tercera que va arribar. Putes estategemes, putes mentides. Amb un (potser el que tenia menys culpa) li vaig fotre tal bronca que al final em va dir: "Mira, no tinc tres motos, però pots agafar la meva gratis, el dipòsit està ple, espero que gaudeixis de Skardu". No la vaig agafar.

Durant aquelles hores vaig pensar que titularia aquest post "Dia de Merda 2", però al final es va ben arreglar. Una vegada amb les tres motos en marxa em va passar la mala llet i ja només em vaig haver de preocupar de no caure (com a Xina i a Laos 😂)

El canvi de marxa de les motos anava al revés que les 49cc que teníem d'adolescents (per pujar marxa havies de baixar la palanca) i això ens va destirotar encara més que conduir per l'esquerra (sí, excolònia britànica).

La Helen no havia conduït mai una moto de marxes però va tardar 10 minuts (mentre uns compraven els bitllets de bus pel Niku i jo) en tenir-ho per mà. Quina tia.

Les tres motos eren poc fiables i això implicava que, la majoria de vegades que arrencàvem, una o altra no s'engegués. No obstant, amb paciència i pols (molta pols) vam arribar al llac a l'hora de dinar, vam trobar un restaurant, vam demanar i vam anar a veure el llac d'aprop.

Després de dues setmanes a Pakistan ja sabem que els temps d'espera per menjar solen ser llargs, pel que teníem gairebé una hora per entretenir-nos al llac.

Segona proposta de la Helen: banyar-nos al llac.

Ningú porta banyador. La vintena d'homes i nens que s'hi banyen segurament no han vist mai una dona banyar-s'hi. Pels centenars que es miraven la Helen conduir una moto segurament també era la primera vegada. Ah, i recordeu les recomanacions de Salut Internacional? Això, evitar les aigües tancades.

Ens hi acabem banyant (l'aigua era molt menys freda del que semblava), tots amb roba interior (que portarem molla la resta del dia) i ens adonem que molts dels que estan allà no s'estan banyant, sinó rentant. Pastilles de sabó i vinga a fregar.

Abans de sortir  de l'aigua ens fem una foto. Sortim, ens aixuguem com podem i anem a dinar. Jo, il·lús per segona vegada al dia, confiava arribar i trobar el plat a taula. Cony d'il·lús! Quan arriba el menjar, mitja hora després de nosaltres, el trobem bo (especialment l'hummus) i tornem cap a Skardu amb la intenció de parar aviat a fer el cafè/te.

De nou a la carretera ens ho passem bé: ja tenim les motos dominades i fem el burro. Ens fem selfies i fotos de grup i el Niku, el nostre relacions públiques, es fa amic d'un altre motorista. Li confessa que estem buscant un lloc per fer el te i ell li ofereix casa seva, i au, ja hi som.

Arribem, ens fa entrar a la sala i ens deixa sols durant molta estona, cosa que ens estranya. Llavors va portant menjar i beure, però no ens pregunta res, no ens explica res, només ens diu que mengem i bevem. Sospitem que ens vol fer engreixar per acabar menjant-nos, com els contes infantils.

Recordeu allò de Salut Internacional de no menjar fruita rentada amb aigua? El primer que porta són albercocs (paraula que ve de l'àrab, de al-birqûq) i clar, no podem fer el lleig. Més tard porta una beguda a base de llet que té un gust amarg. "Ho pagarem", ens diem...

Coneixem el seu nebot de 2 anys i el seu germà de 25, que posa vacunes a l'hospital de Skardu. Ell té 21 anys, ha repetit dos cursos i vol ser metge. Diu que no pot estudiar aquesta carrera a Skardu i que haurà d'anar a Lahore o Islamabad i ens explica que ell prefereix Islamabad "perquè és la capital de Pakistan".

Ens incomoda el silenci. El dia anterior el nostre amic expert en Islam (i en pràcticament tot, arrogància inclosa) que ens va convidar al te no va callar en tota l'estona, mentre que avui érem nosaltres qui anàvem traient temes. Al final decidim marxar, refusant la seva invitació a quedar-nos a sopar i tornant a la carretera.

El Baraut, que els primers moments (o segons) es mostrava insegur amb la moto, ara intenta fer un cavallet i ho aconsegueix. Ell i la moto fan el cavallet, però el Badia (que portava de paquet i no s'esperava res) acaba assentat al mig de la carretera. Poc després prova un altre cavallet que gairebé ens atropella a la Helen i a mi. Idees de bomber, que diuen...

Arribem a la ciutat i trobem allò tant esperat: un restaurant que tenen cabrit! Fa dies que veiem cabrit a moltes cartes, però sempre està "not available" i fa dues setmanes que només mengem pollastre. Abans d'entrar-hi coneixem un altre noi i el convidem al nostre últim sopar.

Aquest noi és pintoresc. Fill d'Islamabad, als 30 anys se'n va venir a Skardu buscant "llibertat" i fa temps que vol migrar a Europa amb el mateix objectiu. M'explica que l'ambient d'aquí no és bo, que se sent jutjat per tothom, i que ara, lluny de la seva família, està millor. Diu que ens vol convidar a sopar però que no porta tants diners. Nosaltres fotem el sopar més car del viatge a uns 7€/persona i mengem un cabrit deliciós amb un suquet per sucar-hi pa (no en deixem res).

Va, que ja acabo (i ara torna... - redoble de tambors - la part escatològica!)

Sortim del restaurant ben farts i hem de caminar una bona estona fins a l'hotel. Jo porto 10 dies cagant líquid i últimament ho portava millor, però avui (serà l'aigua del llac? els albercocs? aquella llet amarga? el suquet del cabrit?) no arribo a l'hotel i he de fer una parada forçada (MOLT forçada) a un descampat. L'altre damnificat arriba a l'hotel just a temps per desencadenar la gran tempesta dins una tassa de vàter europea. Què cabró!

La Helen (sempre imperturbable: cap diarrea ni molestia en tot el viatge) encara té al cap la foto patriòtica i al Baraut se li acut la gran idea (de bomber): fer un castell. N'acabem fent dos i no tenim forces per fer-ho una tercera vegada, així que donem per bona la primera foto i la pengem a xarxes desitjant una bona diada a tothom. A Pakistan ja fa estona que som dia 12...

Acabo d'escriure això a les 17:30 de la tarda. Estem parats, per variar, a la mateixa carretera que vam estar parats fa 4 dies. Els viatges són eterns perquè estan fent obres a tooooota la carretera i tenen tooooota la carretera emmerdada (160 km aprox).

Avui el Niku i jo ens hem llevat a les 06:30, hem fet motxilles, hem esmorzat i, amb tot apunt, hem despertat i abraçat als altres tres. Nosaltres pillàvem el bus a les 08:00 cap a Gilgit (i demà més a l'oest, cap a Chitral) i ells l'avió a Islamabad a les 12:15. Ens retrobarem a Casserres d'aquí unes setmanes i repetirem les abraçades ☺️

Moltes gràcies, Badia, Baraut i Helen, per la companyia, l'alegria, la passió i molt més. Us trobarem a faltar 😘😘😘

Sant