Dies de merda i calor, i Kashmir

Hola, holaaa! Jovent!

Su's saluda amb tot l'entusiasme possible. :P
Avui divendres 20 de setembre, us explico com han anat els últims dies.

Dimarts 17 de setembre

El Sant us va explicar que estàvem en un bus que ens duia de Chitral a Peshawar. El que no us va explicar és que jo vaig començar a passar, també, pels problemes gàstrics típics. A les 4 de la nit em vaig despertar i vaig haver de córrer cap al lavabo; sí, diarrea. Per tant, aquest trajecte en bus (unes 11 hores) va ser un dels pitjors de la meva vida: incòmode pel poc espai, ganes de cagar, ganes de vomitar, ... Res que no hagi passat qualsevol altra persona, però... Els que em coneixeu, ja sabeu que no sóc bon malalt; si estic fotut, s'acaba el món per a mi. El Sant va saber tenir paciència.
Arribats a Peshawar, vam agafar el primer hotel que vam trobar, que fos prou barat: 6€/nit. La gràcia és que a fora posava "Hotel coming soon", però ja feia anys que estava fet i ja tenia alguns desperfectes... Coses que a Catalunya no entendríem... Imagino que a Pakistan és normal.

Dimecres 18 de setembre

Ens vam llevar (jo ja ho havia fet 4 vegades durant la nit, a fer la puput) i vam descobrir perquè Peshawar es considera la ciutat més contaminant del país. La ciutat està ubicada a peus de totes les serralades del nord del país, és molt gran i hi ha moooolt trànsit de cotxes, camions, furgonetes i tuk-tuks. Sí, és el primer cop que veiem tuk-tuks al Pakistan. Sumant-ho al clima molt càlid, hi afegim la pols i.. Als 2 ens va passar pel cap comprar un "murrió": aquella mena de drap per tapar nas i boca, agafat de les orelles, que tots hem vist per la televisió; no sabem com es diu. Al final no el vam comprar, però crec que hauríem fet bé.

Amb tot, vam agafar un bus molt atrotinat per anar al bazar (carrers de comerços) a perdre'ns-hi una bona estona. No te l'acabes; multitud de botigues i botiguetes, l'una al costat de l'altra, moltes d'elles semblaven idèntiques, i un ambient bonic. Ningú t'atabala per comprar, però notes que tothom et té controlat. Però... Jo no havia menjat res durant les últimes 30 hores i necessitava descans. El Sant no va oferir resistència, ans el contrari; la calor també li va prendre alguna energia. I vam tornar cap a l'hotel.

Migdia (i més) de fer el ronso a l'hotel, excursions a fer la puput, ventilador de l'habitació a màxima potència i a esperar que es comencés a fer fosc. Llavors el Sant em va dir "Què? Et veus valent per sortir una estona?" i em vaig dir a mi mateix "Va, sagalet, deixa de lamentar-te i mou-te, que segur que t'anirà bé". I, com diria el Pujantell "Ja hi podem anar!!".

Vam agafar un altre bus per a anar cap al Islamic College. O, això ens pensàvem... Mirant el GPS, vam veure que ens desviavem una mica de l'objectiu i vam decidir saltar. Per a recuperar la trajectòria, vam decidir fer-ho a peu, com déu mana, perdent-nos pels carrers. En aquest impàs vam topar amb 2 mesquites: la primera estava quasi buida (no era hora de resar), a la segona va ser una altra petita experiència. (Tornem a provar l'exercici) Tanqueu els ulls per un instant i imagineu... Vam veure molta gent al carrer caminant en una mateixa direcció, ens vam afegir al grup, sense dir massa res per passar el màxim desapercebuts, vestits com ells (des de fa dies) i... Veiem la mesquita i... Cap dins! Ens treiem les sabates, com tothom, i caminem fins a formar files (com els bancs de l'església, però sense bancs). La pregària ja havia començat, tothom arribava amb pressa. Òbviament no sabíem res de com anava la pregària, ni enteniem una sola paraula del que una veu recitava per megafonia, però.... Com a bons borregos, vam imitar els del nostre voltant: drets, asseguts sobre els talons (quin mal!), de front a terra, drets, talons, ... No va ser el gran expectacle de la nostra vida, però, estar allà, sense que ningú s'hagués adonat que erem occidentals, ens va alegrar: ja sabem que, callats, passem desapercebuts!! Podeu obrir-los.

Vam seguir el camí cap al "college"; es tracta d'un campus universitari molt gran (potser el més gran del país?), de fet, és el que surt a la part posterior dels bitllets de 1000 rupies. Hi vam arribar que ja era fosc i vam entrar per una porta. Els guardes ens van dir que anéssim a l'altre porta d'entrada (1 km enllà) i que allà ens assignarien un guarda per a passejar. Vam fer-los cas, però, a l'altra porta ens van dir, molt educadament, que sense permís no podíem entrar i que el permís no el podíem demanar fins l'endemà. Vam resignar-nos i, vam anar a sopar. Aquí vaig fer el meu primer plat "sòlid" (després de 48 hores): una sopa vegetal amb pollastre. I, cap a dormir.

Dijous 19 de setembre

Ens llevem i jo penso "Ep!! No he fet la puput en tota la nit!!". Bon senyal. Amb això, decidim abandonar Peshawar (sense veure el "college"), perquè estem farts de la calor i anar cap al Kashmir, on creiem que estarem més bé. Això és fer uns 300 km d'oest a est, fent parada a mig camí a Rawalpindi (Islamabad). Per sort, aquí les carreteres són bastant millors i els 2 trajectes són de 4 i 4 hores, aproximadament. Cap al final, quan comencem a entrar a la regió de Kashmir, ens adonem clarament perquè li diuen la Suïssa de Pakistan: tot és molt més verd i humit. Seguiex havent-hi escombraries per tot arreu, però és tolera millor. :P

Nota: el Kashmir és un país sota el control de 3 estats diferents: aproximadament, 2/3 per la Índia, 1/3 pel Pakistan i una petita part per la Xina. La Índia i el Pakistan s'han enfrontat militarment diverses vegades per a controlar la totalitat del Kashmir, però, el conflicte segueix viu 70 anys després de la independència de l'imperi britànic. Tot el Kashmir està força controlat militarment, però a la part pakistanesa s'hi pot circular sense massa problemes: només tenim prohibit acostar-nos a 16 km de la frontera; ho respectarem.

Hem arribat a la capital de la regió, Muzaffarabad cap a les 5 de la tarda. Hem buscat allotjament i, per primera vegada, podem dir que l'idioma ha estat un problema. Ni el propietari, ni els ajudants sabíen res d'anglès. Han trobat un xicot que estudia anglès que ens ha solucionat el tema. Al final, dormim per 7€/nit, sense AC, però tenim tassa altre cop!! I aquesta vegada amb tapa inclosa!! Quin plaer!! Però, m'adono que, ara que tinc les millors instal·lacions higièniques, ja no tinc diarrea!! Que injusta, incongroent i incomprensible és la vida!! (Problemes europeus :P)

Per a celebrar el meu síndrome de no-síndrome, anem a una pizzeria i demanem macarrons i pizza!! No són els millors plats de les nostres vides, però els gaudim molt! (Jo feia 72 hores que no menjava sòlid sòlid)

Divendres 20 se setembre

No he cagat des de dimecres al vespre; la cosa ja està controlada. ;) De fet, fins i tot se'm fs estrany cagar tan poc, però, és clar, he menjat tant poc aquests dies...

El nostre objectiu avui és trobar motos per llogar un parell de dies. I... La batalla és llarga... El nostre hotel és just en mig d'un carrer de mecànics i llocs de lloguer de cotxes i tal. Anem preguntant i tots, no, no, a Mizaffarabad no està disponible, no, un cotxe per 12€/dia, no... Al final, un ens diu que sí, però que ha de consultar-ho a la policia. Ens demana els passaports i ens diu que torna en 10 minuts. Crec que ha passat una hora quan ha tornat, amb el policia. Que sí, que podem anar als llocs que li hem dit, però.... Un petit detall... No les podem conduir!! El nostre carnet de conduir no serveix!! La mare que el va...!! Haver començat per aquí!! Au... Adéu!!

Seguim voltant pera ciutat. Per cert, l'entorn és bonic, ubicada entre rius i unes valls molt altes i verdes. Ens acostem fins al "red fort" (fortalesa vermella). L'edifici té uns 400 anys i està en desús des de en fa uns 50. La pega és que fa uns 15 anys el va destrossar un terratrèmol. De totes maneres, ara és un lloc tranquil o hem pogut passejar acompanyats d'un guis de poques paraules, però molt acollidor.

Sortim del "fort", veiem un taller de motos i ens diem "Què? Ho tornem a provar?". I au!! L'amo del taller ens saluda amb entusiasme, com a tot arreu, ens demana d'on som, tal i qual... Sembla que abans de donar una resposta, vol conèixer-nos una mica. El noi és rialler i agradable, però se'n va per les rames. Tornem a prendre el fil de les motos i al final en diu que ens deixa la seva, gratis!! Me la deixa provar i va prou bé!! Quedem de demà al matí a les 9am li pasarem a buscar i li tornarem al vespre. Intercanviem telèfons, i anem a l'hotel a fer el ronso; jo a escriure aquest text.

Sona el telèfon! L'amic de les motos! Merda.... Segur que s'ha desdit i ara ens vol dir que no.... Diu que ara ve i que vol parlar amb nosaltres. Oh sorpresa!! En té dues!! Al final en demana que li donem algun dineret. Perfecte!! Demà d'excursió amb motos!! A veure com serà la Suïssa del Pakistan des de dalt!!


Bé... I això és el que ha passat durant ens últims 3 dies....

Espero, desitjo i anhelo que us agradi llegir-nos o que, com a mínim, ens mentiu i digueu que sí. :P

Feu molta bondat!

Una abraçada ben forta a tots!

Niku


PD: quan us suggereixo de tancar el ulls per a imaginar, algú ho fa un instant? Ajuda a imaginar?

PD: el Sant m'ha cuidat molt bé aquests dies. Sort en tinc. A més m'encoratja a no caure en la temptació de fumar; fa més de 3 dies que no hi faig, però hi penso molt. A veure si aconsegueixo deixar-ho...

PD: Mama, trobo a faltar els macarrons i la fideuà! :(