Primers passos

Iep! Us escriu el Niku.

Dia 0: 27 d'agost de 2019

Venim tots amb el malestar de tants dies de festa major a Casserres (ressaca) i dimarts a les 5:30 del matí sortim cap a l'aeroport. El meu pare ens hi porta amb molt de gust, crec. Val a dir, però, que, per primera vegada a la vida, després de 34 anys, he estat jo qui l'he despertat a ell; es va equivocar en posar el despertador.

Tots 5 havíem tramitat el "visat en arribada", cosa que ens permetia viatjar fins a Pakistan i allà, sense massa problemes, ens farien el visat. Doncs... Arribem a les guixetes de la companyia aèria, els ensenyem el rebut del "visa on arrival" que no explica gaire res i se'ls fa nou tot plegat. La dona que ens atén avisa la seva superiora i la cosa comença a fer mala espina... Sembla que el nou sistema de visats del Pakistan encara no l'havien vist i no ho veuen clar. Per por de que no ens deixin volar, ens posem a la defensiva i els diem que ja ens espavilarem quan arribem a Islamabad, que és problema nostre. La Laia (la jefa) ens diu que ells en són responsables i que si allà no podem entrar al país, la companyia ens ha de tornar i haurien de pagar una multa... Ara entenem l'interès en resoldre-ho.

Després d'unes quantes trucades ens diuen que no hi ha cap problema amb els que hi estan fins els 14 de setembre, però sí amb els que tornen el dia 28, perquè són 31 dies i el visat normal és de 30. Aquí comença la discussió per un miserable dia. Nosaltres ja havíem aplicat per un visat de 2 mesos, però no els acaba de quadrar i decideixen trucar a Islamabad. La Laia sempre molt correcte, cap queixa, fent la seva feina, es veia molt espavilada i educada. Mentrestant vam començar a valorar avançar 1 dia el vol de tornada i s'acabava el problema. Però... 420€/barba!! Seria la nostra última opció.

S'anava acabant l'hora per a facturar i vam decidir que els 3 (Baraut, Badia i Elena) facturessin i anessin; nosaltres seguiem esperant resposta del Pakistan, apurant al màxim per a evitar pagar 420€. El Sant ja veia a venir que pagariem i, 5 minuts després, rebriem la resposta positiva... Quina putada seria!!

S'acostava l'hora límit. La Laia aguantava la pressió a totes bandes: nosaltres al davant, AENA que li exigia tancar els mostradors, ... Jo, veient que allò no es resolia i no volia perdre el vol d'anada, vaig dir que ja m'estava bé pagar pagar; sempre sóc el que es rendeix fàcil. :( Per sort, la noia que ho havia de fer era bastant incompetent, la va liar una mica i, abans d'haver-ho fet, vam rebre el sí de Pakistan. Podem volar!!

Ara ens toca fer allò típic de les pel·lícules: córrer per l'aeroport. De fet, no vam ni facturar les maletes (consell de la Laia), ens va donar un paperet per a poder passar pel carril ràpid del control policial i au!! A córrer amb les maletes grosses a l'esquena! Tot "viento en popa", la porta d'embarcament era aprop i, de fet, encara no havíen començat a embarcar l'avió quan hi vam arribar. La Laia ens va venir a trobar per a assegurar-se que havíem arribat. De fet, sabeu qui era l'hostessa que avisava per a què embarquessim? Sí, la jefa Laia!! Quina crac! Li vam agrair moltíssim les gestions i jo, fins i tot, li vaig dir "t'estimem"!! Ja som dins!!

Amb tot, ara podem dir que arribar a l'aeroport amb 2 hores d'antelació val la pena. A nosaltres ens va anar del canto d'un duro!

Dels vols... No gaire res a dir... Seure, menjar, copes de vi, dormir, llegir, seure, menjar, escala a Doha (Qatar), seure, dormir, llegir, menjar, lavabo, seure, dormir, ... I... Mmm... Què em deixo? Ah, sí! Seure, menjar i dormir! :P

Dia 1: 28 d'agost de 2019

A les 3AM aterrem a Islamabad. Déu n'hi do la xafogor que fa!! Sortim, passem pel control de passaports, ens deriven al taulell de "visa on arrival" i... Tot en ordre!! Sortim a fora, esperant trobar una munió de taxistes emprenyadors que ens anessin seguint, com el que un es pot trobar a un lloc com la Índia, però... Poca cosa... Un parell ens van anar seguint, només un ens xerrava i ens va anar caient simpàtic i no va ser gens invasiu. Al final, després d'unes quantes conyes negociant el preu, vam posar-nos d'acord i va portar-nos a la guesthouse. A la carretera, tot bastant normal, llevat del fet que condueixen per l'esquerra (Pakistan va ser colònia britànica, juntament amb la Índia). Però, no molts clàxons, tothom al seu carril, bastantes motos, ... Res a veure amb la Índia!

El taxista ens va deixar el hostel (gràcies a les nostres indicacions del mòbil) i au!! Dutxa i a dormir!

Val a dir que el hostel és "piju": lavabo a cada habitació, aire condicionat, TV, sofà, ... Però és el més barat que vam poder reservar per internet abans d'anar-hi i ho necessitàvem pel visat. De ben segur que els propers no seran així. ;)

Vam acordar esmorzar a les 10 (6 hores de son) al hostel i anar cap al centre. Però se'ns va allargar; la gent del hostel és molt hospitalària i ens va acompanyar a canviar diners aprop i ens van cridar un taxi a través de Careem (un aplicació com Uber, que aquí tothom fa servir).

Primera missió: aconseguir targetes SIM. I després de més d'una hora d'espera a una botiga de telefonia, vam tenir-les. Sortim i a dinar. Vam entrar a un restaurant de 3 plantes i a la 1a ja vam començar a notar-nos observats. Algú ens va suggerir de pujar amunt. A la 2a, que anéssim més amunt i a la 3a ho vam entendre: era la "family room". A les anteriors només hi accepten homes. De fet, el tema de les dones aquí és molt rellevant.

Pel carrer et trobes poques dones, ben poques treballen de cara al públic, mai porten samarretes de tires o pantalons curts. Ara m'ha vingut al cap una anècdota: quan vam esmorzar al hostel, un home que fa de tot (cuina, neteja, ...) em va saludar donant-me la mà amb molta entrega i delicadesa. L'Elena, que estava al meu costat, li va oferir la seva i ell li va fer "la cobra", o sigui, que se'n va apartar. Ja havíem llegit que no saludaven les dones, però fins que no ho veus, no te'n fas a la idea. Conclusió: culturalment hi ha molta diferència en aquest sentit.

Vam seguir passejant, l'Elena es va comprar una camisa típica de les dones d'aquí, per a poder caminar sense sentir-se observada i vam arribar fins a un mercat. Allà vam trobar un barber al carrer i amb el Sant ens vam dir "Ja hi podem anar!!!"; Ja feia dies que ens dèiem que seria el primer que faríem. Va estar molt bé. A pesar de la calor i suar com porcs, va agradar-nos molt la mà d'aquest noi amb les tisores. A més ens va dir (a través d'un traductor local espontani) que estava molt content que hi haguéssim anat, perquè allà només hi van els pobres. El resultat va ser la mar de digne. O encara diria més, molt bo. A mi m'agrada com ha quedat. El preu: 250 rupies (PKR), que són 1'5€. Això entre els 2!

De fet, tot és bastant barat aquí: aigua de litre i mig freda per 50 PKR (0'4€), taxi de 15 minuts per 300 PKR (2€), sopar al carrer per 170 PLR (1€).

Al vespre vam caminar fins a la mesquita. Preciós! Segurament la posta de sol hi va ajudar, però l'edifici i l'entorn de marbre brillant eren bonics. A dins l'espai de pregària només hi va poder entrar el Sant perquè era l'únic en pantalons llargs. Al voltant de la mesquita ens van parar 3 grups de nois per a fer-se fotos amb nosaltres. Això va fer adonar-nos que, de fet, no havíem vist cap més turista en tot el dia i devem sorprendre'ls bastant.

El que quedava de dia ja només el vam destinar a sopar i dormir.

Amb menys de 20 hores, doncs, ja ens sentim còmodes a tot arreu i hem après una paraula "shukria", que vol dir gràcies. Per aquí es comença. ;)

Per avui ja n'hi ha prou. Espero no haver estat gaire pesat de llegir. Si has arribat fins aquí, n'estic molt content. :P I si tens qualsevol dubte, no dubtis en demanar-ho, que ens agradaria molt saber que ens llegeixes.

Per cert, demà 30 d'agost l'Elena fa anys! Feliciteu-la!!